14 de juliol, 2017

"SEPULCRES BLANQUEJATXS (sic)" - Levante-EMV- 14.07.17

A Hamlet el guanya la melangia per la mort, quan pren entre les seues mans el crani exhumat de Yorick, un bufó de la cort que coneixia i apreciava quan era menut. El crani és un recordatori físic de com n'és de definitiva la mort. Hamlet mira directament la cara de la mort, i ens dóna una observació sobre la malenconia i la seua idea de la moralitat.

El que passa és que si preguntes... Gairebé tothom associa eixa imatge del príncep mirant emocionat el crani, amb la famosa frase de "To be, or not to be"; i no. Això passa en una altra escena que no té res a vore, "that is the question."

Sí, la qüestió és que la memòria no respecta ni els cranis dels morts. De vegades de forma involuntària, perquè la memòria és com un palimpsest, i de forma involuntària deformem la realitat, perquè en la pràctica no recordem l'origen sinó la darrera vegada que ho vam recordar. Això passa amb l'escena de Hamlet.

En altres casos, la tergiversació, la reinvenció de la realitat, la manipulació del record, és voluntària, i en el pitjor dels supòsits té intencionalitat perversa. Això és el que sempre ha fet el partit popular amb les morts per la violència terrorista. Ho va fer de manera dramàticament grollera aquell tràgic 11M, quan el govern, i contra tota evidència, insistia en el fet que havia estat ETA, només perquè pensava que electoralment els hi convenia. 1700 ferits i 191 cadàvers entre ferralla retorçada. El PP no els va respectar, els va utilitzar electoralment. A l'ajuntament encara hi queda un regidor que segueix mantenint que va ser ETA. Este és el nivell de l'estultícia.

L'actual Presidenta de Madrid, entre Púnica i impúdica, no va voler assistir a la cerimònia de l'aniversari de l'atemptat, quan era Delegada del Govern, perquè la presidenta de l'Associació era la Senyora Pilar Manjón, mare d'un dels morts, i que no li volia ballar els nanos al PP. Es negava a que usaren els cadàvers per fer política, com era costum.

Miguel Ángel Blanco era un jove regidor del PP al poble d'Ermua. Com a venjança per l'alliberament d'Ortega Lara, que va patir un calvari impossible d'imaginar, ETA el va segrestar. I va advertir que el mataria si l'estat... Tant se val. Eren condicions impossibles, perquè ja havien decidit assassinar-lo. I així va ser. Esta setmana s'ha recordat allò que s'anomenà "Esperit d'Ermua" i que va ser un punt d'inflexió respecte a la resposta ciutadana al terrorisme d'ETA.
Dos anys més tard, José Maria Aznar apareixia a la tele dient que tenia interés en què Espanya sabés que ell havia autoritzar negociar amb el "movimiento vasco de liberación". Quan ho proposaven els altres el PP insultava, greument.

Pocs anys més tard, hem sabut que el PP usava les donacions ala Fundació Miguel Ángel Blanco, per a finançar-se il·legalment, per guanyar il·legalment les eleccions.

Ara s'indignen molt si en un ajuntament no es posa una pancarta. A mi m'indigna molt més que usaren els cadàvers per a robar, per a finançar-se, per intentar guanyar eleccions. Em produeixen una nàusea difícil d'explicar.

Ja ho deia Mateu: "Ai de vosaltres, escribes i fariseus, hipòcrites!, perquè sou semblants a sepulcres blanquejats, que per fora llueixen bonics, però per dintre són plens d'ossos de morts i de tota immundícia."

08 de juliol, 2017

"EL TERCER FIL HOMEOPÀTIC" - Levante-EMV. 08.07.17


Té raó l'alcaldessa Marco quan posa en solfa les paraules del Ministre de la cosa dels trens. Estem massa acostumats al fet que esta gent falte a la seua paraula. Ens han mentit molt, i enganyat quan ens hem deixat. Vull vore la inversió en el pressupost, i després la seua execució, només aleshores m'ho podré creure. I perquè això passe, falta molt. Així que de moment només parlaré de l'única realitat tangible, de l'acte. A les fotos que il·lustraven la notícia, hi vaig detectar alguna absència, que em diuen es produí per errada del protocol local. Això no s'hauria de repetir. Però més que d'absències voldria parlar de presències.
Em va sorprendre el protagonisme que intentava tindre en algunes fotos, la senyora Bonig. Òbviament com a Presidenta del PPCV allí no hi feia res, tractant-se d'un acte institucional i no de partit. Per molt que el PP ho confonga amb insistent freqüència. Per molt que ella tinga la imperiosa necessitat de fer creure que té algun poder sobre alguna cosa, alguna capacitat de decisió sobre algun fet. Alguna influència sobre algú. Així que supose que hi era com diputada per esta circumscripció nostra. Això està bé. Ha de defensar els nostres interessos.
El problema és que els nostres interessos són contradictoris amb el que ella va fer quan era Consellera d'Infraestructures, Territori i Mediambient. L'agost del 2013, per exemple, feia virulentes declaracions contra l'Alcalde de Tarragona que qüestionava el tercer fil que ella promulgava, i de retruc, contra Ximo Puig que feia costat al batlle català des de la seua condició de Secretari General del PSPV. I és que caldria no oblidar que esta absurda i inútil obra del «tercer fil» era una aposta molt personal de la senyora Bonig. En març del 2013 compareixia davant els mitjans des de Madrid, per explicar que la reunió amb la Ministra (hui Presidenta del Congreso) havia anat d'allò més bé. I que el Ministeri els hi comprava la idea!

Posem-se en situació. Davant la profunda deslleialtat territorial del PP des del Ministeri, que no feia res per resoldre el coll de botella ferroviari de Castelló-Tarragona, la Conselleria va tindre l'ocurrència de fer-se càrrec d'una solució homeopàtica.

En maig d'aquell mateix any, la senyora Bonig defensava que la seua proposta alleugeriria l'arribada del Corredor Mediterrani. Ja ho hem vist! Com a visionària i profeta, tindria menys èxit que com a Presidenta del PP valencià, i això, ja és tenir-ne poc d'èxit!
La Cínica del PP (perdó, és el traductor, volia dir la Síndica del PP) va ara i es vol penjar medalletes de la proposta del Ministre, que en la pràctica no és més que una desautorització absoluta de l'ocurrència que va tenir la Consellera Bonig i l'anterior Consell. El «tercer fil» és la metadona del Corredor Mediterrani. Un producte dissenyat perquè no patisques per la manca d'allò que el teu organisme reclama. Amb la diferència que mentre l'heroïna és una addicció destructiva, el Corredor Mediterrani és una necessitat estructural de l'economia valenciana. De fet, aconseguir el que aconsegueix l'economia valenciana (créixer per sobre de la mitjana espanyola) més que producte de l'heroïna, és una heroïcitat.
Algú hauria de fer números del temps i diners perduts durant tots estos anys. De forma directa i indirecta. I com ha afectat negativament al mercat laboral estes limitacions a la nostra economia. Perquè hi ha culpables. N'hi ha.
Al cap i a la fi, el que ara presenta el Ministre és una còpia gairebé textual del projecte aprovat pel Consell de Ministres de desembre del 2009, quan governaven estos que tant critica el PP.
La senyora Bonig sempre parla del Consell com el Pacte del Titànic, i anuncia dia sí dia també que s'afonarà. Clar que ja hem vist abans que com pitonissa no té molt d'èxit. Però en tot cas, jo sempre que diu això pense, que si un dia del Titànic s'afona, el que em preocupa és que puga seguir tocant la seua banda. La Banda Bonig, SL. I em preocupa que ens puguen sobreviure, que no s'afonen, perquè és un fet sabut que hi ha coses que suren.

01 de juliol, 2017

"TIGRES DE PAPER" Levante-EMV- 01.07.17


La meua vocació periodística durà el que va durar la sèrie Lou Grant. Era la transició, hi havia un periodisme d'investigació potent, tenia alguna cosa de romàtic, i aquella sèrie tan ben escrita em va fer creure que igual la meua vocació anava per allí. Em passà, ja dic, molt prompte. En descobrir que amb freqüència havia de ser neutral, i explicar el que opinaven altres.
Lou Grant parlaven d'ètica, de compromís, i això encoratjava. També parlaven cruament de les pressions dels editors i de com alguns treballs d'investigació acabaven no podent-se publicar, perquè als propietaris no els hi anava bé econòmicament. O temien perdre anunciants públics o privats.
Crec que ja aleshores vaig entendre que el periodisme té la ideologia al compte de resultats del consell d'administració. Els periodistes també en tenen d'ideologia, clar, però als bons, tret que escriguen editorials i en eixe cas és lícit, no se'ls nota. Massa. No recorde de qui és la frase, i em sap greu, però fa poc vaig sentir a un periodista dir: «clar que seré subjectiu, sóc un subjecte, no un objecte». Em va semblar irreprotxable. Un periodisme objectiu és del tot impossible, perquè la condició humana el fa subjectiu, i la condició econòmica del mitjà el fa subvencionable.
Jo sóc dels que quan van tancar RTVV vaig dir públicament, i s'emeté encara en antena aquelles hores de televisió lliure esperant a Paco Telefunken, que no em semblava just carregar les culpes de tot el que havia passat als periodistes que no s'havien revelat. Primer perquè els que ho van fer habitaven a «Guantanamo», i els que coneixen la casa saben del que parle. I segon, perquè no exigim als treballadors d'una fàbrica de refrescos que es planten davant la publicitat enganyosa que fa la seua empresa. O als treballadors de banca els hi perdonem que es veren forçats a vendre determinats productes, o se n'anaven al carrer. Als periodistes tothom els hi reclama més ètica, més independència, més de tot que a altres treballadors. I en part s'entén. Que necessiten una nòmina s'entén del tot.
En este mateix diari, s'ha encetat una columna de crònica parlamentària municipal que signa Emilio Regalado que sovint són autèntiques joies. Amb qualitat literària, amb càrregues de profunditat plenes d'intel·ligència, amb una lectura molt polièdrica d'una realitat que també ho és. No ho compartisc sempre tot, però està tan ben argumentat, tan ben escrit, que dóna gust de llegir-ho. Però hi ha opinió. Clar que hi ha opinió. I no passa res, perquè no s'intenta fer passar per informació asèptica, si és que això existeix.
També hi ha opinió en la columna del director. Clar. Ja és ben bé això el que s'espera d'una columna del director d'un mitjà. I també moltes vegades ho compartisc, i algunes no. I el director que ho sap, em deixa a mi escriure estos articles, que segur que sovint no comparteix. Però no em diu res. O de fet sí, perquè el seu silenci, parla de llibertat. De la meua per escriure això hui.
També els diré que la sort que tinc és que ja vaig frisant allò que en podríem dir una edat provecta. Perquè si fos més jove i el meu referent televisiu del periodisme fos Periodistas, mai m'hagués semblat una professió atractiva. I mira que en esta hi havia més llit i més epidermis que a Lou Grant, però les trames no tenien gaire interés. I a banda, quan veig a Coronado, pobre, no puc evitar pensar en «bífidus actius».
I ara voran perquè dic tot això. Jo tinc un profund respecte a la funció social i democràtica de la premsa. No només com amplificadora de la veu del govern i l'oposició, sinó també pel seu paper en la construcció del sistema democràtic, i en la protecció del mateix sistema investigant i denunciant els abusos i els atacs, per part dels depredadors de la res pública.
Però igual que hi ha bona política i mala política, tampoc tot el periodisme no és igual. I és un missatge per als meus companys de la part política: llegiu i escolteu amb atenció allò que el periodisme diu de vosaltres, i dels altres, però no actueu en funció del que diuen, no sempre tenen raó, i a qui les urnes jutjaran, és a vosaltres.

24 de juny, 2017

"EL MOLT MISERABLE PACO CAMPS" Levante-EMV -25.06.17

A mi Francisco Camps em sembla un dels personatges més grotescs i execrables que ha donat la política valenciana. I mira que hem tingut Consellers a la presó per robar a les monges. Consellers a la presó per robar als més pobres del món. Desenes d'alts càrrecs imputats esperant judici per delictes de tota mena i condició. És tan miserable el Sr. Camps, que malgrat el que va dir el jurat popular rebia fins i tot vestits a mida d'una trama corrupta (com s'entén sinó que dos dels acusats ho reconegueren? L'única raó per la qual no ho va reconéixer Camps és perquè el quart en discòrdia, Costa, s'hi negà, conscient que no es podia permetre tindre antecedents, de cara al judici del finançament il·legal del PP). I eixa és una altra, tot el partit és un cau de beneficiats del lladrocini amb el que es pagaven les campanyes. Els pagadors ja han confessat. Bé... Doncs dins d'eixe Cafarnaüm judicial que té muntat el PP (anti)valencià, i dins d'eixa conxorxa global, d'eixa maquinària de delinquir i robar, Camps és qui més fastigós em resulta.
Perquè era un il·luminat (La ciutat de la llum), un presumpte delinqüent global (finançament il·legal, delicte electoral, falsificació dels comptes de la Generalitat amb conseqüència d'una milionària multa...), un pèssim governant megalòman com cap (i ací no posaré exemples que faig un article, no una enciclopèdia), i una mala persona.
Estic cabrejat sí. Estic de molt mala llet. Esta setmana s'ha sabut que el PP de Paco Camps va desviar fons d'ajuda als joves desocupats, per fer rica a l'empresa Valmor, muntada única i exclusivament per a fer-se milionària gestionant la ruïnosa F1, que francament, maleïda la falta que li feia a València! Fons per a formació, orientació i ajudes a la contractació per a joves de menys de 30 anys. Entre l'any 2009 i 2012, amb la crisi en marxa, amb l'atur jove desbocant-se.
Coses de la vida, el responsable de l'ocupació de la Generalitat valenciana, ara sóc jo. I en eixa condició puc afirmar que si es desvien fons de les partides per a la lluita contra l'atur, tot el Consell n'és coneixedor. Sap de quines partides ix, i a quines partides va. Això és així i no és discutible. Camps donava l'ordre i els altres l'executaven. Robaven oportunitats als joves aturats, per a destinar els diners a què Camps i Rita Barberà (bon altra peça!) es passejaren en descapotable pel circuit urbà de València. Terrible.
Que jo ara haja d'aguantar el diputat popular Caballero preguntant que fem amb els fons, ja té carretades de collons. Que haja d'aguantar a Bonig i la seua tropa desproveïda d'ètica, qüestionar la gestió dels fons de Garantia Juvenil, em resulta repugnant, repulsiu, em fa oix, per la indignitat que esta gent representa.
Este mes vinent, més de 4.000 joves tindran la seua primera experiència professional als diferents ajuntaments valencians, amb una inversió de gairebé 60 milions d'euros. La inversió més potent en esta matèria, feta per la Generalitat. I els seré franc, la proposta és la millor pitjor proposta possible. Vull dir que bé està reforçar els ajuntaments perquè puguen fer la feina, que sovint la manca de personal els dificulta; però que preferiríem fer altres polítiques. Però teníem una urgència, saben per què? Doncs perquè els anys 2014 i 2015 el PP no va invertir ni un sol euro dels centenars de milers que ens oferia la UE per a combatre l'atur juvenil. I ara, o els invertíem abans de finals del 2017 o haguérem perdut tots els diners. Per això vam haver de crear Avalem Joves +. I saben quina és la ironia de tot això, doncs que l'ordre i les ajudes de la convocatòria doble d'Avalem Joves +, ha de passar per diferents tràmits, i ha de tindre el Vistiplau de l'advocacia o del Consell Jurídic Consultiu. Saben qui signa per part del CJC? Francisco Camps, que en la seua condició d'ex-President (ex-Molt Honorable ja ho era quan encara era President), n'és membre.
I això, miren, em posa de molt mala hòstia. De molt mala hòstia. I crec sincerament que la Generalitat hauria de recuperar part de la dignitat, buscant la forma jurídica per expulsar del CJC a esta paparra . Com membre del Consell, ho proposaré formalment