24 de setembre, 2016

"UN TREN DE VIDA" Levante-EMV - 24.09.16


Tret del dilluns, que per raons d'agenda em va resultar més còmode agafar el meu cotxe, porte tota la setmana anant a treballar a València en tren. Feia temps que no n'agafava tants de seguits, i menys de forma regular. Les set del matí és una hora de prou afluència  al rodalia, et permet arribar a València a les 8 tocades, i després ja, fins al despatx amb el patinet tinc pocs minuts.
L'avantatge del transport públic, és ben sabut, és de caràcter mediambiental i econòmic. Clar, no és el mateix comprar un bitllet de tren, que val a dir que tampoc no resulta barat al final del mes, que posar gasoil al cotxe, que ja és car només de pensar-ho. Però hi ha altres avantatges. Menys riscs, sobretot, quan t'alces cansat i tornes encara més cansat. Conduir en eixes condicions és fins i tot imprudent. Per a la teua seguretat i per a la resta. També menys contaminant, perquè per molt que un tren tinga un impacte gegantí entre construcció, via, manteniment... Resulta menys agressiu que desenes i desenes de vehicles particular amunt i avall, obligant a fer més i més carreteres, i disparant el cost de manteniment. Però vaja,  que tot això ja ho saben.
Saben també que el servei de rodalia és una autèntica vergonya. Mai ha estat bo entre Castelló i València (i és indecentment inexistent entre Vinaròs i Castelló). Ara, a més a més, amb eixa estafa en forma de tercer fil, que el PP ens vol fer passar com Corredor Mediterrani d'Hacendado, el caos és ja desesperant. Uns quants dels trens que haurien de cobrir el trajecte, són substituïts per autobusos. Altres acumulen retards. No hi ha hagut un sol dia que el meu tren arribe a l'hora, o no s'haja d'aturar per a que passe un altre tren al que donen prioritat. Si algun dia arriba eixe AVE de fireta que ens promet i torna a prometre el PP, la cosa no canviarà. Serà encara pitjor, perquè per la mateixa via dos trens alhora no passen. I sempre tindrà prioritat el de llarg recorregut. Que és com dir, el car sobre el més econòmic. Ens pixen a sobre diem que plou, com deia aquella pintada.
Tots els dies porte a la motxilla un llibre per vore si acabe llegint una miqueta, però fins ara, no he sabut trobar el moment, perquè també porte a la motxilla expedients i informes de la meua nova feina.  
Alguns els vaig llegint de nit quan torne, altres de bon matí quan vaig. I dic això, perquè esta mateixa setmana s'ha publicat una sentència d'un tribunal europeu que considera que el temps que ens costa d'anar des de la nostra residència habitual al lloc de treball, és jornada laboral. Filosòficament té sentit, clar, ja fa anys que unvaccident in itinere, és considerat un accident laboral. Per tant, si quan estàs de camí a la feina i t'accidentes, es considera que estàs en la teua jornada laboral, no té sentit que si no t'accidentes no hi sigues. Tot i que clar, esta sentència obre un munt d'interrogants que haurem d'anar vigilant. En tot cas, jo (i pel que veig molta més gent) aprofite eixes hores de viatge per a treballar. I això sí que és un avantatge del que volia parlar.
Un altre és el contacte amb gent diversa. Va sempre bé. Més, quan com  és el meu cas, et dediques a la cosa pública. Observar, escoltar… Aprens de la gent a la que representes. A eixes hores, al tren, hi puja gent molt diversa, fins i tot és probable que alguna de les persones amb les que compartisc horaris, acabe llegint este article. Així que aprofite per enviar algun missatge.
A la xica que cada remuga en veu alta pel mal servei, pels retards, pels horaris, la que divendres mateix deia a una amiga: «el que no pot ser és en que mitja hora més ja estiguérem a Madrid», la meua solidaritat. Estem ben d'acord. Al grupet de jovenets i jovenetes que fan un trajecte curt i que intuïsc van a l'institut del poble del costat...bé, tots hem estat joves, i jo celebre la vostra vitalitat matinera, però un poc menys d'enrenou tampoc no ens faria a ningú cap mal.
I a la senyora amb una greu tanorèxia i pentinat de la seua neboda adolescent, comunicar-li amablement que no m'interessa un «faking pimiento» si en el viatge a Itàlia la seua amiga es va polir al guia rotllo La passió turca, o si Jose i Paqui han tornat després d'aquelles infidelitat múltiples. És més, l'absurda idea de que els seus insistents missatges de WhatsApp hagen de ser anunciats per un fortíssim maulet de gat, la fa a vosté encara més personatge prescindible. De veres. No cride.

"UN TREN DE VIDA" Levante-EMV - 24.09.16


Tret del dilluns, que per raons d'agenda em va resultar més còmode agafar el meu cotxe, porte tota la setmana anant a treballar a València en tren. Feia temps que no n'agafava tants de seguits, i menys de forma regular. Les set del matí és una hora de prou afluència  al rodalia, et permet arribar a València a les 8 tocades, i després ja, fins al despatx amb el patinet tinc pocs minuts.
L'avantatge del transport públic, és ben sabut, és de caràcter mediambiental i econòmic. Clar, no és el mateix comprar un bitllet de tren, que val a dir que tampoc no resulta barat al final del mes, que posar gasoil al cotxe, que ja és car només de pensar-ho. Però hi ha altres avantatges. Menys riscs, sobretot, quan t'alces cansat i tornes encara més cansat. Conduir en eixes condicions és fins i tot imprudent. Per a la teua seguretat i per a la resta. També menys contaminant, perquè per molt que un tren tinga un impacte gegantí entre construcció, via, manteniment... Resulta menys agressiu que desenes i desenes de vehicles particular amunt i avall, obligant a fer més i més carreteres, i disparant el cost de manteniment. Però vaja,  que tot això ja ho saben.
Saben també que el servei de rodalia és una autèntica vergonya. Mai ha estat bo entre Castelló i València (i és indecentment inexistent entre Vinaròs i Castelló). Ara, a més a més, amb eixa estafa en forma de tercer fil, que el PP ens vol fer passar com Corredor Mediterrani d'Hacendado, el caos és ja desesperant. Uns quants dels trens que haurien de cobrir el trajecte, són substituïts per autobusos. Altres acumulen retards. No hi ha hagut un sol dia que el meu tren arribe a l'hora, o no s'haja d'aturar per a que passe un altre tren al que donen prioritat. Si algun dia arriba eixe AVE de fireta que ens promet i torna a prometre el PP, la cosa no canviarà. Serà encara pitjor, perquè per la mateixa via dos trens alhora no passen. I sempre tindrà prioritat el de llarg recorregut. Que és com dir, el car sobre el més econòmic. Ens pixen a sobre diem que plou, com deia aquella pintada.
Tots els dies porte a la motxilla un llibre per vore si acabe llegint una miqueta, però fins ara, no he sabut trobar el moment, perquè també porte a la motxilla expedients i informes de la meua nova feina.  
Alguns els vaig llegint de nit quan torne, altres de bon matí quan vaig. I dic això, perquè esta mateixa setmana s'ha publicat una sentència d'un tribunal europeu que considera que el temps que ens costa d'anar des de la nostra residència habitual al lloc de treball, és jornada laboral. Filosòficament té sentit, clar, ja fa anys que unvaccident in itinere, és considerat un accident laboral. Per tant, si quan estàs de camí a la feina i t'accidentes, es considera que estàs en la teua jornada laboral, no té sentit que si no t'accidentes no hi sigues. Tot i que clar, esta sentència obre un munt d'interrogants que haurem d'anar vigilant. En tot cas, jo (i pel que veig molta més gent) aprofite eixes hores de viatge per a treballar. I això sí que és un avantatge del que volia parlar.
Un altre és el contacte amb gent diversa. Va sempre bé. Més, quan com  és el meu cas, et dediques a la cosa pública. Observar, escoltar… Aprens de la gent a la que representes. A eixes hores, al tren, hi puja gent molt diversa, fins i tot és probable que alguna de les persones amb les que compartisc horaris, acabe llegint este article. Així que aprofite per enviar algun missatge.
A la xica que cada remuga en veu alta pel mal servei, pels retards, pels horaris, la que divendres mateix deia a una amiga: «el que no pot ser és en que mitja hora més ja estiguérem a Madrid», la meua solidaritat. Estem ben d'acord. Al grupet de jovenets i jovenetes que fan un trajecte curt i que intuïsc van a l'institut del poble del costat...bé, tots hem estat joves, i jo celebre la vostra vitalitat matinera, però un poc menys d'enrenou tampoc no ens faria a ningú cap mal.
I a la senyora amb una greu tanorèxia i pentinat de la seua neboda adolescent, comunicar-li amablement que no m'interessa un «faking pimiento» si en el viatge a Itàlia la seua amiga es va polir al guia rotllo La passió turca, o si Jose i Paqui han tornat després d'aquelles infidelitat múltiples. És més, l'absurda idea de que els seus insistents missatges de WhatsApp hagen de ser anunciats per un fortíssim maulet de gat, la fa a vosté encara més personatge prescindible. De veres. No cride.

17 de setembre, 2016

"DES DE VALÈNCIA ESTANT" Levante-EMV- 17.09.16

Estic a València. Ja no sóc regidor, i això ha d'influir forçosament en allò que escriga. Vull dir, que estic molt agraït al Levante de Castelló per permetre'm seguir escrivint esta columna setmanal, però forçosament, la temàtica haurà de ser diferent.
La política municipal segueix interessant-me molt, i Castelló és la meua ciutat, de forma que la desconnexió total és impossible, però m'he compromés amb mi mateix a no entrar en els detalls de la política municipal, si més no, de forma habitual, i en els pròxims mesos.
Hi ha dues raons que em porten a esta decisió. D'una banda el fet que el meu cap estarà ara ocupat, molt ocupat, en les noves competències al Govern del país. He de posar-me al dia, aprendre els nous ritmes, les singularitats de la política valenciana (que, ho sé, té per costum devorar castellonencs), i en les noves competències que he assumit. Per molt que alguns s'esforcen a resumir-me amb un patinet i una foto d'un gest desafortunat, qui em coneix sap de la meua obsessió pel treball, per la meticulositat; així que si més no a esta gent no sorprendrà que dedique tot el meu potencial (siga poc o suficient) a les noves tasques encomanades pel Conseller Climent i el President Puig.
L'altra és el respecte que li tinc als meus companys i companyes. De tot el govern local, clar, però especialment del grup municipal de Compromís. Queda un grup de gran solidesa, acostumat a treballar en equip. Ignasi Garcia, el nou regidor, treballava ja amb nosaltres a l'ajuntament, així que res li ve de nou. I Ali, Enric i Vero saben molt bé el que estan fent i el que han de fer. No tindria cap sentit que jo reaccionés al que puga dir l'oposició, o eixira en defensa de no sé quina nova política del govern local, perquè això podria ser interpretat com una mena de tutela de l'equip que queda. I tot simplement no cal. Ni sóc ningú per fer-ho, ni l'equip ho necessita. És compacte, està preparat i sé que ho farà bé.
No s'interprete doncs el canvi de subjecte dels meus articles com un allunyament per desinterés. És per respecte als que queden, per incapacitat d'estar sobre el dia a dia de dues administracions i per una qüestió de profilaxi mental, ho necessitaré per a no enyorar-me més del compte.
Tot això però, em presenta un problema nou... De què parlaré? Sobre què opinaré? A qui li fotré calbots? A qui intentaré desmentir i posar en evidència? Sembla raonable pensar que ara jugaré en una altra lliga (ni millor ni pitjor), amb altres protagonistes. I si en tenia algun dubte, el debat sobre política valenciana d'esta mateixa setmana, me les ha aclarit. Encara no havia pres possessió i ja ensenyen una foto meua a les Corts i em titllen de "peligroso separatista". Això se suma a les declaracions en un sentit similar que des de Ciudadanos i PP, convenientment amplificades per la premsa afí, van fer quan es va fer públic el meu nom.
Ja m'havien advertit que a les Corts, esta gent per a fer punts, no presenta propostes útils a la ciutadania, sinó que intenta cobrar-se peces de caça major. I sembla que fuetejar un Secretari Autonòmic és com matar un nyu, i això, els excita sobre manera. Bé està. Hauré de guardar la calma. Al cap i a la fi, tampoc no em ve de nou. Els portaveus populars a Castelló, també juguen al mateix. Recorde quan la política municipal era diferent, més amable i col·laborativa. Però hi ha qui no accepta el seu nou rol. En fi, com a poc els hi he d'agrair que he arribat a València entrenat. 

10 de setembre, 2016

"MORAL DE CIRCUMSTÀNCIES" Levante-EMV - 10.09.15

Jo accepte encantat debatre amb esta gent del PP, sobre si tal acció del govern ha estat àgil o encertada, sobre si hagués estat millor fer allò altre, sobre si és més urgent posar un vàter públic o asfaltar tal carrer. Però em negue a discutir qüestions ètiques o de moral pública amb un partit que tres fiscals diferents han comparat ja amb una banda organitzada per a delinquir. L'únic partit de la història investigat (imputat se'n deia abans) a títol lucratiu, i investigat per destruir-ne les proves. No. No accepte lliçons d'ètica de ningú que milite a eixe partit, siga càrrec públic d'eixe partit, o fins i tot, que vote a eixe partit sabent tot el que saben.
Em negue a discutir de qüestions de moral pública, a debatre amb qui no en té, o qui la té asimètrica. Maurice Barrés va definir l'oportunisme com "una moral de circumstàncies". I el PP de Castelló és oportunista i té una moral canviant, en funció de les circumstàncies. Els seus atacs profundament masclistes contra Alicia Brancal ("jarrón chino" li ha dit un exregidor de Castelló que ara és regidor d'un poblet amb el qual no té cap vinculació, només per a sumar i que Moliner puga ser President de la Diputació). Però és que la seua portaveu, ha dit que és com si fos una baronessa, un títol sense contingut. Que "esta" Vicealcadia està buida de contingut, que només hereta el sou i "el coche que gasta el Vicealcalde". Carrasco sap, perquè tenen el llistat, que més d'un any he gastat el cotxe oficial cinc o sis vegades. Jo no l’he gastat per anar de l'ajuntament al Patronat d'Esports com feia ella quotidianament. La seua persistència en la mentida la defineix. Però bé. I respecte al sou, sabut és que el meu, que serà el de la nova Vicealcaldessa és el 29% més econòmic que el de l'anterior Vicealcaldessa popular.
En tot cas, analitzem la profunda estupidesa argumental del PP. La Vicealcaldia és el nom que rep la primera tinença d'alcaldia en la Llei de Grans Ciutats. Res més. Jo era (sóc encara) Vicealcalde i les meues competències són Govern Obert i Transparència, entre d'altres. Brancal manté totes les seues competències, Participació Ciutadana, Habitatge i Igualtat de Gènere. Si el PP li sembla que això és no tindre contingut, es qualifica de nou. Moliner era el regidor d'Urbanisme i Vicealcalde. Marta Gallen Vicealcaldessa i regidora de Turisme. Totes les vicealcaldies que ha tingut la ciutat han estat diferents, i associades a competències diferents, perquè la Vicealcaldia és un càrrec d'ordre representatiu, i en això és igual ostente qui ostente la condició. Les competències no tenen res a vore amb la Vicealcaldia.
Supose que en la seua enciclopèdica ignorància (abasta tots els camps del saber polític), Carrasco es deu referir al fet que Ali Brancal no siga portaveu del govern. És curiós això, perquè Marta Gallén tampoc no ho era. Per cert, a Gallén la van forçar en dues ocasions a renunciar a l'Alcaldia per la condició de dona. Supose que això també li pica al PP, que tinguem Alcaldessa, Vicealcaldessa i Portaveu del Govern.
Perquè saben...les meues rodes de premsa del divendres no les feia per la meua condició de Vicealcalde, sinó per la de Secretari de la Junta Local de Govern. Un càrrec que mai abans havia ostentat la mateixa persona que ostentava la Vicealcaldia. És tan simple com això. Saben qui era abans? Ni idea no? L'últim Gonzálo Romero que molts ja hauran oblidat, l'anterior Pérez Macián que algun dia oblidarem.
Quan Fabra marxà a València hi va haver una guerra oberta al PP. Gallén i Mulet optaven a tot, i el PP va decidir repartir les competències. Ella seria Vicealcaldessa, i ell Portaveu. Aleshores estava bé. Ara que hem fet exactament el mateix, però sense cap mena d'espectacle, ni llagrimetes, ni colpets al pit, ni insults, ni crits, ni colps de porta, ho qualifiquen de despropòsit, i adverteixen mafiosament a les triades amb un "et done el condol i preparat que vas rebre bona cosa de galtades", o amb un "tingues clar que no és personal és política". Així entén esta gent la política. En això l’estan convertint.

--