Un parell d’amics han guanyat en pocs dies dos premis literaris. Per antiguitat, el primer, el Vila d’Almassora, l’ha guanyat Miquel Torres. Un Torres quasi novell com escriptor. En poc temps ha guanyat alguns premis no tan vistosos, però encara no he pogut llegir res d’ell. Tinc el privilegi de treballar amb ell, i és una de les inel·ligencies més frenètiques que conec. Intuitiu, imaginatiu, i quan vol molt divertit. Les expectatives són altes.
D’altra banda l’amic Pep Castellanos ha guanyat el premi Josep Pascual Tirado. Al Pep el vaig conéixer quan teniem 18 0 19 anys, en fa doncs més de cinc, a Albocàsser. El seu poble, i el que feu el meu d’adopció durant més d’un lustre. D'ell vaig aprendre, entre d'altres coses, a eixir dignament d'un ball pla. Des d’aleshores ens hem vist, ens hem trobat, hem coincidit, i quasi sempre amb motiu d’algun llibre. A Pep se li nota que li agrada el que fa, i li agrada perquè ho fa bé. El guardó és un d’eixos casos en els que el premi prestigia l’escriptor i l’escriptor prestigia el premi. Pep escriu bé. Pep sap escriure molt bé.
He sabut del guardó a darrera hora del matí, en tornar dels actes del Moli de la Font. Fa anys, Matilde Salvador, Quiquet de Castàlia, Josep Antòni Pra
dells entre d’altres pocs, (i que em disculpen els que oblide), van tindre l’encert d’inventar un acte de commemoració per al pare de Tombatossals i la seua conlloga. Un acte senzill i emotiu, consistent en un breu parlament, la lectura d’un passatge de l’obra, i que finalitzava tradicionalment amb Matilde Salvador llençant un ram de llorer a les aigües del Moli de la Font, per tal que encetés el mateix camí que dugué a la Conlloga a conquerir les Columbrets.
Este matí, l'acte ha estat especialment emotiu. Rafa Lloret ha escrit i llegit un bell text de record a Matilde, la infantona. Enguany, habitant ja només de cors i memòries, Matilde no ha pogut llençar el ram. S’ha escollit a Victòria, neta de Josep Pascual Tirado. Victòria ho ha fet amb mal contesa emoció. L’emoció que a tots ens guanyava. Un bes Victòria, i les felicitacions sinceres a Pep Castellano i a Miquel Torres. A tots dos, espere llegir-vos aviat.
D’altra banda l’amic Pep Castellanos ha guanyat el premi Josep Pascual Tirado. Al Pep el vaig conéixer quan teniem 18 0 19 anys, en fa doncs més de cinc, a Albocàsser. El seu poble, i el que feu el meu d’adopció durant més d’un lustre. D'ell vaig aprendre, entre d'altres coses, a eixir dignament d'un ball pla. Des d’aleshores ens hem vist, ens hem trobat, hem coincidit, i quasi sempre amb motiu d’algun llibre. A Pep se li nota que li agrada el que fa, i li agrada perquè ho fa bé. El guardó és un d’eixos casos en els que el premi prestigia l’escriptor i l’escriptor prestigia el premi. Pep escriu bé. Pep sap escriure molt bé.
He sabut del guardó a darrera hora del matí, en tornar dels actes del Moli de la Font. Fa anys, Matilde Salvador, Quiquet de Castàlia, Josep Antòni Pra
dells entre d’altres pocs, (i que em disculpen els que oblide), van tindre l’encert d’inventar un acte de commemoració per al pare de Tombatossals i la seua conlloga. Un acte senzill i emotiu, consistent en un breu parlament, la lectura d’un passatge de l’obra, i que finalitzava tradicionalment amb Matilde Salvador llençant un ram de llorer a les aigües del Moli de la Font, per tal que encetés el mateix camí que dugué a la Conlloga a conquerir les Columbrets.Este matí, l'acte ha estat especialment emotiu. Rafa Lloret ha escrit i llegit un bell text de record a Matilde, la infantona. Enguany, habitant ja només de cors i memòries, Matilde no ha pogut llençar el ram. S’ha escollit a Victòria, neta de Josep Pascual Tirado. Victòria ho ha fet amb mal contesa emoció. L’emoció que a tots ens guanyava. Un bes Victòria, i les felicitacions sinceres a Pep Castellano i a Miquel Torres. A tots dos, espere llegir-vos aviat.
4 comentaris:
Felicita a Miquel de la meua part i de pas li dius que ens explique d'on trau temps lliure per escriure.
ho faré. a mi també em té encuriosit saber com és capaç d'organitzar-se per treure temps per escriure.
Jo he llegit bastant de Castellano i la veritat és un bon escriptor, vaig riure molt en darrere de l'autobus, em va enxissar la clau dels templers i vaig somniar amb l'herència dels càtars.
Pel que fa a Miquel Torres encara no he tingut l'honor de llegir-ne res però diuen que és molt bó.
Encara no he llegit l'obra de Miquel i no en sé res d'ella , però només el títol, això d'una illa sense costes, ens pot donar una idea de la seua "inabastabilitat" vital.Tinc moooltes ganes de llegir-la. Em passa com a Enric, no sé si conec ningú tan "frenèticament intel.ligent" i amb tanta capacitat de treure-li temps al temps.
Ja només li faltava escriure bé.
Eixe despatx...!!!
Publica un comentari a l'entrada