04 de novembre, 2008

UNA OPINIÓ POLÈMICA (?)


Veig amb una certa estupefacció eixe entusiasme amb el que destacats socialistes aposten per Obama.
Comprenc que a la meua veïna, la meua amiga periodista, o el caixer de la meua sucursal de Bancaixa, diguen que prefereixen Obama. Fins i tot jo preferisc Obama, però me’n guardaré molt de mostrar-me fan de Barack Hussein Obama, com fan destacats socialistes als seus blocs.
I no és que no m’agrade per ser negre (que no ho és, per cert, és un mulat), o per tindre un segon nom àrab (lògic donada la procedència paterna), al contrari, tot això poden ser, fins i tot, valors afegits, per a la simpatia.
Li reconec una
oratòria brillant, a l’altura de la seua ambició (i això tampoc no és cap crítica). Li reconec una força política arrabassadora, una empenta vital fantàstica, un voluntat de canvi que entusiasma.
Li reconec la intel·ligència política d’haver triat un candidat a vicepresident a Jhon Biden, que representa precisament el que ell no té, experiència, i “washingtonitis”. En això també ha estat més intel·ligent que McCain triant a Pallin, qui, d’alguna manera, també compensa al presidenciable, aportant inexperiència i un cert caos mental.
No, a mi, Obama no m’agrada perquè el seu programa és profundament reaccionari. Si Obama fos d’Almendralejo votaria al PP. Si fos valencià, votaria a Camps, i aniria al circuit urbà de Formula 1. Però si s’assembla a Hamilton!
Obama és un poc com Gonzalez Pons, un verb fluid, una capacitat comunicativa important, un paper d’embolicar preciosista, però el regal no és més que això, un paquet. (Val, exagere, Gonzalez Pons no entusiasma ni a la Reina Sofia, però ja s’entén el que vull dir.)
El sistema de protecció social que proposa Obama és profundament insatisfactori. Clar que és millor que el que diu McCain. Molt millor. Però siguem seriosos. Si jo fos nordamericà no sé que faria, possiblement demanar la independència d’Alska (i extraditaria a Pallin). Però ací, Obama no mereixeria el meu vot. M'hauria de seroprendre que puga mereixer el de Jordi Sevilla, Ximo Puig o Francesc Colomer, per parlar d’alguns dels socialistes que s’han definit públicament.
Però en realitat no em sorpén, és la seua vella teoria del vot útil. La d’ “amb mi o amb el caos”. Ells s’identifiquen amb els demòcrates nord-americans, i identifiquen els republicans amb el PP. En realitat és més greu, em tem que quasi tots els votants tan republicans com demòcrates, estan més prop del PP que del PSOE.Però igual fins i tot tenen raó. En qüestions socials, el PSOE és (poc) menys reaccionari que el PP.
En qualsevol cas, que guanye Obama!

22 comentaris:

Anònim ha dit...

Crec que els candidats del PSOE es destapen declarant-se Obamistes i no donant suport al Partit Socialista dels Estats Units.

http://sp-usa.org/esp/

http://ca.wikipedia.org/wiki/Eleccions_presidencials_als_Estats_Units_de_2008

http://es.wikipedia.org/wiki/Elecciones_presidenciales_de_Estados_Unidos_de_2008


sergi.

Antzoki ha dit...

Darrere d'aquest macro-teatre hi ha 16 candidats més... però ja sabem com va la cosa.

Salut Enric!
CADA DIMARTS:
http://eldivendres.blogspot.com

Antzoki ha dit...

Per cet, voldria proposar per al futur Bloc i les seues campanyes un Yes, we can nostre.

Un clar que sí
-tres paraules
-positiu
-adapatble a multitud d'ocasions
-complementari (segon lema)

joan cebolla ha dit...

Bona vesprada: vaja per davant que la meua candidata era la Hillary, no ha segut possible, peró en el que sí que estarem d´acord és que estes eleccions les guanye qui les guanye a més de que han segut tot un espectacle fins el final, representaran un canvi.Feina no els/ens faltarà. Abrigueu-se que fa fret.
Per a Andreu: tens raó, et recorde que en el BLOC hi ha gent que abans del We can,ja ens identificaven com a "El BLOC pot", no va ser posssible... endavant i Salut

Nomdedéu ha dit...

hola Joan, hola Andreu.
Cert, nosaltres deiem "BLOC, tu pots", però una part del BLOC no va voler que puguerem i no hem pogut. Ara la situació és diferent i hem d'actuar sobre la realitat actual. "Clar que si".
I...clar que si, passe el que passe hi haurà un canvia als EUA

Anònim ha dit...

Estic dacord amn Andreu, si hi ha 16 candidats més perque la gent parle com si nomes se'n presentaren dos! Bipartidisme, lo mateix que pase aci, fins i tot tu parles com si foren 2 nomes els cadidats als Estats Units.
I tu Enric tant que et queixes quan aci hi ha bipartidisme i els medis de comunicació nomes parlen de dos candidats i ignoren a la resta!!!

Nomdedéu ha dit...

Jo no he fet exactament una anàlisi de les eleccions. He parlat d'un candidat en concret i de la identificació del socialisme casolà amb eixa candidat.
Però accepte l'estiró d'orelles.

el tropilla ha dit...

Com deia el capita planeta, els petits canvis son poderosos.

La veritat es que prefereixo a Obama. El fet de veure als democrates guanyant en Virginia ja val la pena. Lo del Psoe i els candidats guais ja va siguent de riure (jo vaig riure amb ganes amb la victoria de Sarkozy), es com si jo vullgues que guanye la Juve o el Newcastle les seues respectives lligues nomes per que van de blanc i negre. Pero ahi estan, a falta de candidats valids per a fer politica se'ls tenen que inventar i apropiar d'altres paisos... com aquells que en el pati es senten amb els alumnes mes majors i populars de l'institut per tractar de disimular la seua mediocritat. Ara es l'altra, que parles amb ells i et diuen la frase de llest de torn: "guanye qui guanye no cambiara gran cosa" molt propia dels genis progresistes de cafe, abundants en l'esquerra espanyola.
Aci en orient mitja la victoria d'Obama s'ha viscut generalment amb optimisme i esperansa de que les coses pitjor no poden anar. Amb un pais ple de refugiats d'iraq i palestina sense grans il.lusions qualsevol cosa val per il.lusionar-se. No m'atreviria a dir a aquesta gent que un canvi aixi es futil... i a mes, fent un paralelisme amb el canvi que es podria produir en el meu pais (o al reves no podem fer paralelismes!?), el que guanye el Psoe o el PP, el PP o el Psoe a Valencia i a Madrid, si que, pragmaticament i constatadament, no ha servit de res.

pd. Propose fer-li el carnet de socialista honorari a Obama (com el barsa fa amb el papa), a vore que pensa... de pas que fajen tambe a Nelson Mandela, a Romano Prodi, a Segolenne Royale, a Luke Skywalker, a Dare Devil i al mag dels ossos gummi. I parafrasejant al genial Stanley Kubric "dentro de cada amarillo hay un psoero trantando de salir" ... o no era ben be aixi ... :-)

Nomdedéu ha dit...

No sabria dir-te. Jo reflexionant (de moment és de bades), amb eixa predisposició innata en favor dels més desfavorits, que m'adorna, no puc evitar pensar en McCain.
Excel·lent discurs de comiat de l'Star System, per cert. Bé, doncs pensava, un mutilat de guerra, a l'Espanya post guerrera (o com diria Garzón, de atentadoes contra los derechos humanos, seria "gorrilla".
Si, si, ara els gorrilles són fills de la droga cara i mal tallada, però...algú recorda d'on ve el nom?
De la gorra de plat que duien els "gorrilles" oficials. Després de la guerra, Franco va posar un estanc a totes de vidues de "guerreros nacionales", i si els marits de les vidues, no eren morts del tot, sinó morts parcials, és a dir, "tulliditos", els donava una gorra de plat i una plaça on extorcionar la gent que aparcava, obviant les seues instruccions sempre erronies. Jo recorde el de la plaça major (manquet del bras esquerre, clar) i el d'Hort dels Corders (gilipolla ambidestres).
Als EUA els fan polítics, i els deixen jugar als presidents.
Per cert, si els actuals són fills de les addiccions, els antics ho eren de l'addicció a l'antic règim.
Un règim que només aprimava els pobres.
No sé si ho hauràs notat, però m'han dut un marc de limonchelo nou que ha fet la unanimitat entre els comensals. Hem demanat seixanta garrafes.

Anònim ha dit...

La teoria del mal menor. Identificar demòcrates amb socialistes és molt simplista. Com tu dius els demòcrates vindrien a ser l'ala moderada del PP, i els republicans el sector més dur. Encara que pensant-ho bé hi ha algun sector socialista que ben bé podria ser demòcrata.

Clar tenir clar qui és Obama i qui són els demòcrates per no endur-nos cap desengany.

TONI PITARCH ha dit...

Enric, als E.U.A. no hi ha res més i Obama ha estat l'esperança feta realitat. No comprenc alguns companys del BLOC que aquests dies li posaven retrets a Obama. Els E.U.A. són com Espanya: o blanc (Rajoy) o negre (Zapatero)... clara que ens agradaria un BLOC AMERICÀ...
Ara, no cal ser ingenus... Perquè el nou president no serà cap Alícia, ni els Estats Units el País de les Meravelles... Però només en que s'emporte, a poc a poc, les tropes d'Iraq (no serà fàcil), pose en funcionament alguna sistema de polítiques socials (sanitaris, educatius) i tracte la Unió Europea sense la prepotència dels anteriors, això ja serà molt.
Quan només hi ha paella de conill o de pollastre, està molt bé demanar-la de marisc, però alguns ja no som tant idealistes.
Més País, més Valencià, més Federalisme Americà, menys Centralisme Espanyol i Mesetari.
Una abraçada des de l'altra vora del riu!

Anònim ha dit...

Jo crec saber el que signifique "anar de gorra".
La gorra està destiná a cubrir el cap masculí, al menos fa molts anys. La gorra era usada per la gent pobra i sobretot pels criats i servents, que no usaven sombrero de luxe, ja que esta indumentària sols podia ser vestida pels senyors. Quan estos viatjaven, solien portar alguns servidors, els quals, com ells, s'allotjaven als hostals i a les posades, però l'hostalatge del servei era de categoria inferior, així en el menjar com en el dormir, i era costum corrent entre hostalers, en fer el compte: Dir tats SENYORS I TANTS QUE VAN DE GORRA, i entre el gorreros, els que portaen gorra havia, criats, cotxers y tota altra mena d'acompanyants que hi havia dormit i menjat sense haver de pagar res. Era pagat pels amos.
Jesús

Nomdedéu ha dit...

No, si a mi ja m'està bé això d'Obama. Em sembla millor que no pas McCain, però com no sóc gens mitòman (si més no en política), a mi el que em sorprén és els companys de partit (o l'esquerra plural) aplaudient este senyor, que en el millor dels cassos és Ruiz Gallardon.
Perquè no ens enganyem, han triat entre Ruiz Gallardón i Esperanza Aguirre (si, també hi havia 16 partits més). Així que jo preferiria que el PP fora el de Gallardón, però si un dia ho és, no em posaré un pin amb la seua cara, ni faré el pino-puente a la Font de Salut en calçotes de Agata Ruiz de la Parada. No sé com dir-ho.
Entre Brézhnev i Gorbatxov, em quede amb....em quede amb...em quede a casa.
Salutcions des de la riviere gauche

el tropilla ha dit...

Un Bloc america seria com un partit indigena a l'estat d'Ohio, important a l'hora de contar vots i de sumar industria al pais pero qui collons sap on esta Ohio?

Anònim ha dit...

NO AL BIPARTIDISME!!!!

Me pareix lamentable que un líder del bloc com vosté parle de les eleccions americanes.

SI SÓN LES MÉS BIPARTIDISTES I DISCRIMINATÒRIES DEL MÓN!!!!

La seua rectificació em pareix correcta, però enlloc d'acceptar un estiró d'orelles, s'hauria de baixar els pantalons.

Anònim ha dit...

Tú lo que quieres es ver si lleva calzoncillos de doña agata, picarón

Nomdedéu ha dit...

I a mí em sembla que vosté és un inquisidor. No puc parlar d'unes eleccions perquè són bipartidistes? Quin disbarat!
Un altra cosa és el que deia un altra persona, que em recriminava (amb raó) que obviava els altres candidats, però no poder parlar de les eleccions als EUA per ser bipartidistes (bàsicament), és absurde.
Puc parlar de Veneçuela? També són bipartidistes (bàsicament), mentre hi haja eleccions, clar.
Baixar-se els pantalons? Vol dir que no té una cognotació homòfoba això? Cas contrari tindrà raó l'anterior, i el que vosté vol és tot simplement vore'm els calçotets. Són CK. Hui.

Anònim ha dit...

El dimarts a la nit vaig seguir a minut a minut a través de TV3 la nit electoral dels EUA, perquè
n'era conscient que, passe el que passe després, érem davant un esdeveniment històric i, per això, no puc negar que en eixir Obama a parlar em vaig emocionar tant com els assistents que hi eren presents a Chicago. Hores després, però, en analitzar els dos discursos, el d'agraïment d'Obama i el de comiat de McCain, he de confessar que el republicà, encara que no compartisc la seua ideologia, em va demostrar, d'una manera més brillant que el demòcrata, que sabia estar a l'alçada de les circumstàncies.

Després de la ressaca electoral, pense que potser s'han creat massa expectatives entorn a Obama, com si fóra el nou mesies que ve a salvar la Terra. Realment aquest home ho té ben, però ben fotut, tant a nivell nacional com internacional. Necessitarà molta, moltíssima sort en el seu mandat (li la desitge).

No puc evitar el paral.lelisme entre Obama i Zapatero, salvant les distàncies. Zapatero era un desconegut sense carisma quan es va enfrontar a Bono (l'aparell del partit) en aquell congrés del PSOE per triar un nou líder. Ningú, ni el mateix PSOE, creia que "Bambi" puguera guanyar a Rajoy, a qui les enquestes atorgaven la majoria absoluta. Però la nit electoral del 14-M va ser històrica. Malgrat no haver votat al PSOE, em vaig emocionar moltíssim. Perfectament es podia haver dit aleshores allò de "Yes, we can". Aquella nit vaig dipositar en el ZP del "talante", com tants altres ciutadans, moltes esperances que després s'han demostrat infundades. Per això sóc una mica escèptic amb Obama. Espere que el nou president dels EUA estiga a l'alçada dels reptes que se li plantegen, i no seguisca l'exemple de Zapatero.

Nomdedéu ha dit...

El meu angles és més que rupestre, però tinc una sensació compartida amb altra gent. Obama ha fet la campanya dient:llibertat, solidaritat, amor, podem!, força, canvia, nova era, més canvi, justícia..."
Tot conceptes que sonen molt bé, però que poden estar buits de contingut. Ja vorem que dona de si.
En qualsevol cas, un excel·lent candidat no té perquè ser un bon gestor, com hi ha grans gestors que no funcionen com candidat.
Ja vorem de qui es rodeja, i ja vorem si pot omplir de contingut els seus brillants, i retòrics, discursos.

el tropilla ha dit...

Crec (si s'em permet l'opinio de nou) que en feu un gra massa de tot. Obama no es un salvador a priori de res, no esta en el sistema perfecte, ni el seu partit ni program es allo que la majoria de nosaltres esperem.

Jo vaig estar seguint la nit electoral a traves de CBS, CNN (per cert, les conexions via holograma em varen enamorar com a bon ciutada friki...) i despres Aljazeera internacional. A mes tinc la sort de tindre companys d'arreu del mon, de tots els llocs, gran part d'ells americans (de tots dos bandols) i l'impresio que se'm queda es que alguna cosa si que ha canviat: el fet que la gent crega en el canvi. Encara que siga tan sols un poc, he notat una nova energia en la gent, especialment en els amics islamics i islamistes, una petita ilusio... i al meu entendre, en temps de crisi economica, social i ideologica com l'actual, ja ens va be.

Anònim ha dit...

Sense resta-li mèrit a la victòria d'Obama, crec que li ha ajudat molt la situació en què es troben ara mateix els nord-americans. La gestió de Bush pot qualificar-se com la més desastrosa de la història dels Estats Units, tant en política econòmica com en política internacional. Obama és el revulsiu que els ciutadans, arruïnats tant econòmicament com moralment, necessitaven per continuar creient en el somni americà: "Yes, we can".

La pregunta que em faig és: podria haver funcionat una campanya similar a casa nostra en les eleccions de 2007? Hagués tingut el Bloc un major èxit amb un missatge del tipus "Yes, we can."?
El maig de 2007 la nostra economia estava en el seu punt mes àlgid. Molts sectors i capes de la societat, no sols els promotors i constructors, estaven enriquint-se directament o indirectament de l'especulació de la rajola. Qualsevol missatge del tipus "moratòria urbanística" sonava terrorífic per a molts ciutadans, per a una societat que en gran part es trobava embriagada pels events enlluernadors del PP (America's Cup, Fórmula 1, etc.).

Anònim ha dit...

El Bloc dels EUA no seria el partit independentista de Puerto Rico?

Enric 2