03 de juliol, 2009

"CALOSTRE I MECONI". Levante-EMV. 03.07.09

Dijous passat, un regidor al qui valore molt més del que ell es pensa, em va vore passejant amb la meua filla i després de reiterar-me la felicitació per la paternitat em va dir alguna cosa semblant a: “ja voràs Enric com ara el discurs canvia”.
No sé exactament a què venia a referir-se, si al discurs personal davant la vida (una filla, òbviament, condiciona el teu pensament) o el discurs polític. Si es refereix al personal, n’estic segur, si es refereix al polític, m’encantaria. Perquè clar, al final, tot això de la política què és? En què consisteix? Tal com jo ho veig es tracta de que els nostres conciutadans siguen cada dia una miqueta més feliços. I la felicitat no és sempre una cosa intangible. De vegades la felicitat té molt a vore amb la qualitat de vida, i això ho donen les xicotetes i les grans coses.
Un és més feliç si hi ha una guarderia prop de casa (veu? Ja estic pensant en clau paternal), si troba lloc per aparcar el cotxe, si l’obra de la circumval·lació no dura 25 anys i podem buidar el centre de vehicles, si l’ambulatori funciona sense gaires demores, si la justícia és ràpida. I totes eixes coses, i moltes d’altres, les més menudes i les més grans, depenen de decisions polítiques. De decisions que prenem els polítics i que prenem en clau de futur. El boom de criatures que es veuen pel carrer alerten de la necessitat de multiplicar les places escolars. Ho està fent el govern? No. Això vol dir que en tres o quatre anys, vorem augmentar les ràtios a les aules. Per què? Per una mala gestió dels polítics que ens governen. I si no saps on escolaritzar els teus fills, si han d’anar en autobús (col·lapsant la ciutat en hores punta) a una escola lluny del barri, si l’educació continua perdent qualitat, la gent no és feliç. I si no milloren les condicions de vida, els polítics estem fracassant. Especialment els qui prenen les decisions, clar.
El BLOC, des de l’oposició, i amb els pocs mitjans que tenim siga als ajuntaments, siga a les Corts, difícilment podem fer més del que fem.
A les Corts, com els molesta la nostra posició emergent davant d’un socialisme desnortat, ens neguen el pa i la sal. A l’ajuntament, no fan cas a cap de les nostres propostes, i al final han d’acabar fent-ho ja siga perquè els tècnics ho exigeixen (cas de les mesures d’austeritat econòmica proposades pel BLOC i obviades pel PP), ja siga perquè els tribunals dicten sentència (notablement contra l’urbanisme golafre i depredador).
Per tornar a això del canvi de discurs, fill de la paternitat recent estrenada, podria dir que nosaltres ens alimentem del calostre, que ens dóna el mínim per la subsistència, però no ens permet créixer i desenvolupar-nos com opció política. Perquè el PP creu que la mamella del poder és seua, i no deixa que ningú no s’hi acoste. I els hi és igual si toca fer victimisme, que omplir autobusos, que gastar-se els diners públics en benefici propi, en revistetes, cartes als veïns, o cartelleria.
Doncs mentre siga així, que no siguen tan barruts, tan galtes, els del PP, de continuar tirant la culpa de tot a l’oposició. Qui la caguen, són ells, no nosaltres. Mentre t’alimentes de calostre, les teues deposicions són minses, se’ls en diu meconi, i recorden el quitrà. Eixe quitrà que gasten les empreses contractades sense recolzament documental per omplir la ciutat de pegats, enlloc d’escometre una remodelació viaria en condicions.
Si la paternitat em fa més conscient encara que treballem per llegar una ciutat millor, un País Valencià que siga més país i més valencià, benvinguts siguen els canvis.