17 de juny, 2011

"PSICOPATOLOGIES POLÍTIQUES" - Levante EMV- 18.06.11


Segons els psicòlegs socials, el mobbing és l’assetjament emocional a una persona, normalment a causa d’un conflicte mal resolt. I es produeix gràcies a que l’entorn més pròxim hi participa o ho permet mentre mira cap un altre costat. El pas següent està relacionat amb la resposta que dona al fet l’organització on passa. I ací val a dir que algunes vegades és la pròpia organització qui alena el mobbing, d’altres tot simplement permet que passe; però sempre i en tot cas, en té una part de la responsabilitat. El final del procés significa la desestabilització moral i la destrucció psicològica de la persona assetjada. De vegades perquè un altra vol ocupar el seu lloc, o tot simplement perquè destorba els interessos d’altres.
La psicologia social s’ocupa de tota mena d’organitzacions. Empreses, ONG’s, societats culturals... partits polítics. Hi ha mobbing en els partits polítics? Segur que no cal que els hi diga que no pensen en un elefant roig, perquè ja hi estan pensant.
I de burn-out? També se’n troba a la política. La mateixa disciplina de la psicologia explica que és una situació d’esgotament emocional per haver estat exposat durant un període molt llarg de temps a un estrés traumàtic, sovint provocat per la no adequació dels medis disponibles per fer el treball encomanat. Esta pressió porta al subjecte a la despersonalització i finalment, a una competència personal baixa. És a dir, deixa de ser útil, o de ser tan útil com podia haver-ho estat.
El burn-out es dóna especialment en oficis o treballs amb contacte directe amb les persones. Sempre es posen els exemples del col·lectiu sanitari o educatiu. Però per què no el polític? Els polítics estem en contacte directe amb la gent (bé, alguns hi estem, altres van del cotxe al despatx i del despatx a la tribuna). De vegades el burn-out polític es manifesta quan no et posen al lloc de la llista que esperaves, o no et donen les responsabilitats de govern per les que sospiraves. Ara no pensen en elefants blaus.
I si en este ofici de la política (no ha de ser una professió però és un ofici) estem sotmesos a dues de les meus greus patologies psicosocials del moment, i a sobre estem tan absolutament mal considerats per la societat a qui pretenem representar... per què esta afició? Per què eixes ganes de participar d’este món que sovint resulta desagraït? Un món on estàs sotmés als atacs dels altres i dels teus, als jocs no sempre nets dins dels partits, i a la confrontació sovint gens amable ni intel·ligent entre gent que pensem diferent?
Doncs miren, jo crec que per dues raons bàsicament. Estan els que volen servir i els que volen servir-se. Els que estan en política per canviar ells, d’estatus, de relacions, de posició social... I els que estem en política per canviar les coses. I sí, encara som una majoria de somniatruites (a tots els partits) que estem en este món amb la voluntat i la vocació de millorar coses, de resoldre problemes, més que de crear-ne. Però és veritat que una minoria (perillosament gran, però minoria afortunadament) de gent de l’ofici vénen a altres coses. A fotre la mà al calaix, a aparentar, a lluir tipet... i són els mateixos que no tenen escrúpols en comprar vots (amb diners o favors), en empadronar fraudulentament per guanyar i mantindre’s sobre el matxet.
I no som iguals. No ho som. I convindria que això no ho oblidés ningú, i menys els qui reclamen una democràcia més transparent i participativa. Perquè si no saben distingir un grup de l’altre, no sabran diferenciar les ovelles negres del seu ramat.