Jo sóc dels que es desdejuna amb la ràdio. A més a més, dels infidels, dels tastaolletes, dels qui potinegen el dial buscant pluralitat. La informació ho és si és plural, sinó és dogma. I a les hores que m'hi pose, poc abans de les huit, busque notícies, i tertúlies de saberuts.
De saberuts n'hi ha molts, i saben de moltes classes. Especialistes en les disciplines més inversemblants, experts en matèries inusuals, professors universitaris, i els meus favorits, els opinadors freelance. D'estos, en desconeixem sovint la formació o experiència professional que els avala, però sabem de la seua predisposició a alliçonar-nos sobre qualsevol cosa, i si cal a crits, no fos cas que un altre opinador s'emportés el gallifante que premia al tertulià que diu la bestiesa més gran usant el màxim possible de decibels.
Però allò que volia subratllar hui és el desencontre formal que tinc la sensació que creix dia a dia, entre les receptes dels experts, els universitaris, i les opinions i accions dels polítics. Un dramàtic, diria jo, desencontre entre la ciència i la gestió quotidiana. I sí, clar que hi ha polítics gestors, que en llocs d'orelles tenen dos croissants que no els serveixen per escoltar, però també hi ha experts, en nombre creixent, trobe, que ofereixen receptes en el plànol merament teòric. Però són del tot incapaços de dissenyar la translació del model teòric a la praxis diària. I ací tenim un problema greu! De més en més en greu.
He sentit algun d'estos matins, fórmules per eixir de la crisi ben sustentades en models teòrics dels que s'ensenyen com certs a les facultats. Però quan algun periodista més o menys incisiu (que en queden, pocs però en queden) li destapa les vergonyes dient que tot està molt bé, però que eixa solució precisa uns diners que no tenim o un temps del que no disposem, bloqueja i balboteja per acabar dient que ell explica com es fa, i que la resta és cosa dels polítics.
Vet ací el problema. Reivindique des de fa temps una miqueta de filosofia slow per a la política, temperar el ritme per tal de poder introduir reflexió i racionalitat a la política, però mentre això arriba o no, el cert és que la gestió no s'atura, i les decisions s'han de prendre amb pressa, sovint de hui per ahir.
Sóc crític amb el món de la política oficial, i això em fa ser autocrític (o a l'inrevés), però la política no és la culpable de tot, no ho és. La política implica presa constant de decisions, això és triar entre esta o aquella cosa, entre este camí o un altre, i fer-ho amb pressa i amb una enorme pressió damunt. La pressió de saber que allò que pots decidir influirà en la vida dels teus conciutadans. I amb tots estos condicionants, és obvi que es cometen errors, i és ací on cal demanar ajuda. A eixos saberuts dels que parlava. Cal un compromís per part de la "intelligentsia" per baixar a la realitat des del marc teòric. Cas contrari no ens són útils (exagere, ho sé), no cal que vagen a les emissores de ràdio a dir que dos més dos fan quatre. El que necessitem dels seus coneixements és que ens diguem d'on treure els dos i els altres dos que cal sumar.
I mentre això arriba, a vostés els hi toca arremangar-se també. Els demane formalment que s'acosten a la política, al dia a dia. No parle de militar en partits, parle de participar en la recerca de solucions per eixir de la crisi, i construir un futur diferent. Posar les bases d'un nou marc social.
I hi ha formules. Al BLOC, i ara a BLOC-Compromís, portem més d'any i mig fent, entre d'altres moltes coses, el que anomenem Sopars de Propostes, on convidem a sopar a ciutadanes i ciutadans anònims, i els escoltem, el demanem consell. No els hi ferm discursos, no és l'objecte, necessitem ajuda i volem escoltar. Nosaltres som dels que no tenim croissants, tenim orelles. I si ens ajuden, junts podrem. I tant que sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada