Diu la definició acadèmica que un debat és un diàleg entre dues o més persones que intenten exposar el seu punt de vista sobre un tema comú i convèncer l'altre de la veracitat o bondat de la pròpia opinió. Té un caràcter més formal que la simple conversa i de vegades pot comptar amb la presència d'un moderador que cedeix el torn de paraula i fixa les normes per a l'intercanvi de parers.
Com els debats pretenen fer reflexionar els assistents, són freqüents en el món de l’educació, especialment en la universitària. També associem el concepte de debat a la política. Els mitjans de comunicació n'organitzen. Amb moderadors. Amb formats més o menys rígids. Si el debat ho fora en la definició acadèmica, la seua funcionalitat seria la d’intentar convéncer al contrincant. No és així. Sovint no passen de ser monòlegs per convéncer els propis, adobats amb retrets al que diuen els altres. Però diàleg... allò que se’n diu diàleg...
I no cal esperar a època electoral. En la democràcia representativa, hi ha una litúrgia que són els plenaris. És a dir, la reunió de tots els càrrecs electes, moderats per la presidència, i on en principi caldria esperar que les diferents intervencions s’encaminessin a aconseguir acords en benefici de la col·lectivitat. Però per a això cal voluntat. I no sempre n’hi ha.
Alguns, imbuïts ves a saber per què, d’un divisme i una puresa que fa feredat, consideren que els únics acords decents són aquells que els inclouen a ells. Altres, o els mateixos, de vegades pensen que en política no s’ha d’arribar a acords, sinó que cal escenificar desacords el més virulents possibles. Són, ja ho dic, aquells que es creuen en possessió de la vera veritat.
Dijous al plenari municipal ho vam viure. Un grup presentà una proposta i la defensà amb els arguments que va considerar oportú. Nosaltres no hi estàvem gaire d’acord, i en representació del meu grup, vaig argumentar detalladament. Allò que ja teníem fet i que per tant no calia repetir; allò que no tenia suport legal; allò que al nostre judici més que facilitar, complicava les coses; i vaig oferir una proposta alternativa. Proposta que permetia aconseguir l’esperit de la moció, estalviant-se tots els problemes que nosaltres li trobàvem. No estic dient que nosaltres tinguérem raó, estic dient que vam argumentar amb força detall la nostra posició, oferint alternatives.
L’orador que em va seguir no va fer referència a res, absolutament a res del que jo havia argumentat. No va desmentir cap dada. No va contestar cap argument. No va contraargumentar. Tot simplement va dir: “jo crec que vostés han decidit que no hi haurà acord per ves a saber què, i s’inventen excuses”. Tot plegat bastant inútil. No ell, la posició que ell representava. Perquè en realitat exercia allò del que es queixava. Havia arribat al plenari amb una idea, i incapaç de dialogar obviava tots els arguments a la contra. De fet, improvisava maldestrament perquè en el fons sabia que li havíem desmuntat la seua dèbil base argumental.
Una actitud com ara esta resulta francament decebedora. Decebedora perquè deixa en evidència a l’orador, ja que és obvi que ni sap escoltar, ni sap debatre, ni té vocació de diàleg. I decebedor, perquè demostra que hi ha gent, o grups, que no estan en política per a, a través del diàleg, trobar solucions útils per a la societat. Sinó per a col·leccionar nos i derrotes, confiant que així podran anar per les barres dels bars argumentant que els altres no els fem cas. Com a aquell pollet amb casc de closca d’ou. Pobres.
Els qui entenem la política com la constant recerca d'acords útils, hem d'estar molt carregats de paciència, perquè els que són incapaços de negociar i crear acords, critiquen i ataquen, a aquells que si que ho volem. Seguirem picant pedra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada