Al sòl de moltes catedrals hi ha un laberint. Alguns autors diuen que era un substitut per aquells fidels que no podien peregrinar a Jerusalem; altres que tot simplement és una representació icònica de les dificultats dels camins de la vida. Siga com siga, i donat que la Concatedral de Castelló no en té, aprofitant la remodelació de la Plaça Major, els tècnics van decidir dissenyar-ne i instalar-ne un. Hui forma part important, junt al plànol de Viciana i la maqueta a escala, de la nostra plaça principal.
Per això vaig lamentar tant, que el dia del Magdalena Vítol, carregant i descarregant, acabaren per carregar-se part del laberint. Van passar més de 100 dies sense que allí s’hi fes cap mena d’actuació reparadora. Davant les crítiques, l’equip de govern va decidir provisionalment, posar-hi un pegat de ciment tot simplement horripilant. I inútil. Durà 24 hores. Torna a estar trencat. I el laberint s’escantona per un altre costat.
Diu el PP que esperen les peces de l’artista! Com esperen a Ripollés, que el van enviar a fer la mà (la de la rotonda) i no n’hem sabut res més.
Ningú no s'ocupa del manteniment. Com no hi ha capacitat de reacció, la gent acaba protestant, o ensopegant i caient, que és pitjor. I aleshores venen els patètics remeis casolans, que no arreglen res i costen diners. La imatge de la ciutat es deteriora.
Una metàfora d’un govern municipal de Bataller. Cansat, sense iniciativa, desorientat, i sense saber com eixir del laberint.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada