01 de novembre, 2015

EL 20D (i sobretot el 21)


Un dia, fa ja un grapat d’anys, en un Consell Nacional del BLOC, vaig alçar la meua targeta d’acreditació i vaig votar No. Vaig mirar a esquerra i a dreta, davant i darrera, i ningú més va votar que no. Vaig ser l’únic conseller de tot el país a oposar-se a la coalició amb EU. (Gracias Kevin Roldan, contigo empezó todo)
En aquell moment jo formava part de l’Executiva Nacional del BLOC, quan vaig exigir que Enric Morera substituís a Mónica Oltra com a portaveu a les Corts, d’acord amb el pacte signat, no em vaig quedar sol, però gairebé.
I vaig rebre desqualificacions i fins i tot insults greus. Tot i que malgrat que volien insultar-me a mi, la més greu de les desqualificacions havia d’ofendre al Secretari General perquè mantenia que si ell era Síndic, Compromís s’afonava. Es va dir així. Davant d’ell.
Una disputa similar es va produir quan vaig reclamar reiteradament que Dimas Montiel substituís a Mireia Mollà segons l’acord signat. També hi havia companyes i companys que pensaven que reclamar la dignitat del BLOC, i complir els acords, era condemnar a Compromís a la desaparició.
Després vingué el ridícul de la votació del pacte amb EU per a les Generals, just 24 hores abans que EU digués que no volien saber res de nosaltres. O les disputes per tot allò d’Equo que es va saldar amb la demostració de la força de Compromís i l’absoluta futilitat d’Equo.
Jo ara ja no sóc membre de l’Executiva del BLOC. Però havia deixat de participar-hi fa moltíssims mesos. Bàsicament perquè jo no en volia formar part. Només la insistència del Secretari General em va fer acceptar, tot i que per sorpresa i en contra del que se m’havia dit, en el Congrés vaig saber que seria membre amb veu però sense vot; i només per la condició de portaveu a la Diputació. Vaig acudir a algunes poques sessions. No va tardar gaire a córrer la brama de què això o allò era “culpa de Nomdedéu”. Ja veus tu quin gran poder haurien de tindre les meues paraules per condicionar les votacions d’una Executiva en la qual jo no tenia dret al vot! Això, i algunes coses més greus que s’han dit sobre mi i que no fan al cas, em van decidir a abandonar de facto l’EN. Mai no me n’he penedit.
He vist a la cúpula del meu partit, pactar un reglament electoral específic per a la meua ciutat, per acontentar els socis de coalició, qui justificaven l’excepció de Castelló, amb la que el BLOC havia exigit per al que acabaria sent el número dos de València a les eleccions a Corts.
Les he vistes de tots els colors. Perquè jo sí que vinc del PNPV, d’UPV i del BLOC. I jo hi era anys (dècades en algun cas) abans dels que ara es consideren fundadors de totes les essències. Hi era. I hi sóc.
He comés errors d’anàlisi. Els he reconegut. He sigut d’una profunda lleialtat al país, i això m’ha fet ser lleial al projecte polític. I això vol dir que he hagut de rearmar-me intel·lectualment per defensar coses que en un principi no compartia. Ho he fet honestament. Retirant-me de la primera (o segona fila) per analitzar si podia ser útil. Si creia en el que estàvem fent. Si estava disposat a fer eixe esforç mental, intel·lectual per bastir un discurs nou en el qual jo pogués creure. No ha estat fàcil. Això té un desgast emocional molt alt.
No compartisc els insults gratuïts, provocadors i estúpids, de qui diu que el nacionalisme és el joc de raspall, el cant d’estil i una patologia. He hagut d’aguantar ofenses a la meua ideologia per part de les més altes instàncies de la meua coalició. Però res de tot això no m’impedeix entendre que sense Compromís, el BLOC no podia. I dic Compromís i no Iniciativa, perquè Iniciativa tampoc no representa l’èxit, en cas que el representés ja estava bé com EiP, i EU no estaria on està i com està. No. L’èxit de Compromís és col·lectiu.
Crec que el BLOC ha cedit massa. Massa vegades. Massa coses. Des del primer moment. I ho dic ara i ací, perquè a diferència del que ara van de dignes, jo ho vaig dir aleshores i allà.
Malgrat que no participe voluntàriament dels grans debats de forma massa viva, he repetit per activa i per passiva, a qui m’ha preguntat, que no vull un pacte amb Podemos. I no cal ara reiterar els arguments.
I m’haguera agradat molt, moltíssim, que Compromís es presentés a les generals. És una marca d’èxit. Té gent molt valuosa. En cadascun dels grups i subgrups de la formació. Igual que té maldestres, incompetents, busca-raons i gent que només es vol situar. En cadascun dels grups i subgrups de la formació.
Però Compromís no vol. No ha volgut. Tinc dret a pensar, encara que puc estar equivocat, que això no hagués passat si alguna de les vegades que em vaig queixar de les renúncies del BLOC, alguns dels que ara van de protomàrtirs de la cristiandat nacional i de cristians vells, m’hagueren fet costat. Hem cedit reiteradament, i ara com ara Compromís és com és. I sent com és, ha fet impossible presentar-nos sols. Segurament el que cal és repensar Compromís. I és urgent. Quan les eleccions passen.
Com militant de Compromís lamente profundament la decisió de no voler anar sols a les eleccions. Com militant del BLOC, a la pregunta de si hem d’anar com BLOC o encapçalant una coalició liderada per Compromís, amb altres formacions del que s’anomena, no sense certa prepotència, “espai de ruptura”; dic que sí a la segona. Que no vull trencar Compromís. Que els milers de valencians i valencianes que ens han votat i ens han dut a governar el país i viles i ciutats, no s’ho mereixen.
Dic també que em fa por. Em fa por el resultat. Em fa por que no tinguem grup propi al Congrés, que l’agenda no siga la valenciana, que assumim compromisos amb Pablo Iglésias que no em sembla una persona de fiar, ni el seu projecte és en absolut el meu.
Però també dic que em fie de la gent de Compromís. I dic de Compromís i no del BLOC, perquè ara mateix, la coalició Compromís m’ha permés descobrir que hi ha gent amb qui compartisc una visió social i nacional que no estan al BLOC. I gent que està al BLOC amb qui hi ha coses (i formes, i maneres) que no compartisc. I és molt possible que em passe el mateix amb gent que no està a Compromís.
i quan dic que em fie de la gent de Compromís dic que em fie de què les nostres diputades i diputats a Madrid faran el que han de fer. Privilegiar l’agenda valenciana. No formar part de cap grup parlamentari que no siga el nostre o el mixt. Defensar este país, que no és altra cosa que la gent que vivim a este país.
La Generalitat valenciana no és viable sense finançament. El PSOE no ho farà. El PP i Ciudadanos tampoc. Per això diré que sí a eixa coalició de llarg abast. Simplement perquè és la millor-pitjor opció.
I ho faig com el nacionalista que sóc.

3 comentaris:

Unknown ha dit...

Jo no votaré al referèndum perquè es una estafa, la majoria de militants de Compromís ja vam decidir de manera democràtica, ja hem dit clarament i de manera majoritària que volíem presentar-nos sols com a Compromís (no se que ve ara de presentar-nos sols com a Bloc). Coalició Compromís, l'organització política que va traure quasi mig milió de vots en les passades eleccions nacionals i que va superar amplament i de manera molt clara a Podemos (qui en aquell moment sembla que no volia confluència i aquelles no eren les eleccions més importants del món mundial). Ara, a dies de tancar el plaç per presentar candidatures ens porten davant un acord arreglat entre quatre a porta tancada, cuinat, tallat i una miqueta mastegat per a que siga fàcil i còmode de tragar, encara que faja mal gust, encara que estiga passat de data, encara que estiga cru, un acord que no respecta la voluntat de la majoria de la militància, que deixa a Compromís com una comparsa de Podemos, que no ens deixa temps per a fer la campanya a peu de carrer que cal i que podem i saber fer, que ens deixa una coalició dividida i una bona part de la militància desmotivada després d'assolir els majors èxits possibles que mai pensàvem, que ens lleva al candidat numero 1 per Alacant, que no ens deixa temps per a fer primàries i triar democràticament als companys que volem que ens representen a Madrid, que en tenim molts, ben capaços i amb ganes,que no ens dona més diputats que si anàrem sols (les enquestes ens donaven 4 i això que sempre ens tracten a la baixa). Un acord que ara amb esta "consulta" tramposa volen disfressar d'acord democràtic sense que passe pel Consell General de Compromís per por a que no isca el que volen aquells que no creuen ni volen que Compromís funcione com una estructura única, no siga que així perguen poder. Demà eixirà el que els despatxos volen, només faltaria, però així, i amb altres coses més, ens assemblem en funcionament cada vegada més i millor als partits tradicionals que tant pregonaven que érem totalment diferents. Els referèndums ací podríem anomenar-los ... fins que isca el que jo vull.

Nomdedéu ha dit...

Crec que tens una gran part de raó

Zen ha dit...

Jo tampoc vaig participar a este últim referendum i bàsicament per tot allò comentat. Tampo tinc clar que Iniciativa estiga per la llavor d'anar a més compromís i realmentno ticn clar que el bloc vullga tirar-ho endavant, però jo voldria parlar més de gent de compromís, eixos "quasi" oblidats dels que "quasi" ningú parla, quina via tenen d'expresar-se? justament els que no són de ningu i ho son tot, els que son realment de compromís, com han de sentir-se al veures total i absolutament marginats en el repart?