“En la vida, tot és qüestió de perspectiva: Per exemple, per a les llagostes que estaven a la peixera del Titànic, allò que va passar va ser un miracle”.
Ho vaig llegir un dia i se’m quedà a la memòria. Sabia que acabaria per gastar-ho, i veges tu, que serà hui. Ara. I és que és ben cert. El que per a uns és un problema greu i irresoluble, per altres és una oportunitat. El que per a uns és un desastre, per a altres una alegria. El que per algú és una gran decepció, és per un altre motiu de joia i xerinola. I a l’inrevés.
Per exemple, ahir llegia a les xarxes (on per cert darrerament sóc objectiu d’un exèrcit de trolls aferrissats) que el canvi d’ubicació d’algunes de les fires i atraccions diverses de la Magdalena eren un despropòsit gran. Una persona, de forma bastant agressiva, val a dir-ho, em deia que fer una fira d’artesania en la zona del Palau de la Festa era una barbaritat perquè estava lluny. Vaig imaginar que es referia a lluny de casa seua, perquè tinc un amic que viu just davant de la comissaria de la policia que està encantat. Com per altres motius està encantat un altre amic veterinari que treballa en temes de salut alimentària. Em deia que era un gran pas endavant (tot i que en queden molts altres) pel que feia a la higiene dels productes de consum que es venen en este tipus de fires, ja que si més no, ara, els kebabs no tindrien tanta pols, i tanta terra quan te’ls emportes a la boca.
Una altra persona senyalava que això de no dur a Los Mojinos Escocios per primer cop en anys era una barrabassada, perquè ell s’ho passava d’allò més bé fent l’indi. I afirmava alegrement que ho havíem prohibit perquè cantaven en castellà! Tocat els ous! Un parell de matrimonis amics, però, tirant a “modernillos” ells, estaven encantats amb què vingués “La habitación roja” perquè els hi va el rotllo indi. No fer-lo com a l’altre, sinó escoltar-lo. Estos matrimonis que són valencianoparlants, per cert, no es queixaven gens ni miqueta que este grup de L’Eliana cante en castellà. En la vida hi ha de tot. Gent tolerant i gent.
Tot és qüestió de perspectiva. Un amic em recomana amb insistent vehemència que no conteste als trolls de facebook, que no he de perdre el temps. Que no té cap sentit, que ho fan per cabrejar-me, o per a quedar-se més tranquils ells mateixos, però que en cap cas aconseguiré absolutament res contestant. Don’t feed de troll! Creu que estic perdent el temps. En canvi des del meu punt de vista, tot i reconéixer que discutint amb gent així no és possible avançar, és una qüestió de fidelitat a mi mateix. Sóc discutidor, sí. I polemitzador, també. I sovint un provocador. Però això m’ha ajudat a créixer, a aprendre, a debatre, a saber contestar, a crear discurs. Espàrrings se’n diu en la boxa. I és que no tinc per costum callar quan em busquen. No m’amague. No sóc de fugir. Ni d'abaixar el cap. Orgull de ser de la Guinea.
Per alguna gent la meua condició de càrrec públic hauria de limitar la meua llibertat d’expressió, creuen que hauria d’aplicar-me una mena d’autocensura, de ser políticament correcte, i aguantar estoicament difamacions, insults, provocacions i mentides. Jo en canvi, qüestió també de perspectiva, sóc dels que creu fa molt de temps que la política no hauria de canviar a les persones que ens hi dediquem. Ara això és una mena de credo d’alguna gent que es considera els grans renovadors de la política. Per vestir informal, per no usar fórmules protocol·làries, per a renunciar a la parafernàlia que la tradició ha acumulat a la condició de càrrec públic… Jo fa temps que ho practique. No vull que la condició política que ara mateix em defineix, oculte qui veritablement sóc. I no vull, perquè jugar a ser allò que no sóc, és un engany. Un engany com el de les pobres llagostes, que vivien atemorides a la peixera de la cuina del Titànic. I vivien amb por, perquè havien sentit la història d’aquelles gambes que explicaven que la seua mare havia anat a un còctel i mai no havia tornat. I ves per on, als acords de l’orquestra, mentre altres cridaven, ploraven, xipollejaven, i dos es barallaven per un lloc a una porta, elles descobrien la llibertat. La llibertat sempre és una millor perspectiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada