16 de setembre, 2017

"FESTA DE PIJAMES" - Levante-EMV - 16.09.17


Com a pare d'una xiqueta que s'ha entestat a fer-se preadolescent (és a dir, és una xiqueta però ella comença a creure que ja no ho és tant), el concepte de Festa de Pijames m'evoca un grapat de congèneres seues, rient esbojarrades damunt dels llits, o compartint matalassos a terra, i negant-se a dormir molt dignes perquè encara és d'hora... Mentre les seues parpelles ja fa estona els hi porten la contrària.
Però com a polític, si sent parlar de Festa de Pijames em ve al cap Sónia Castedo, la que fou alcaldessa popular d'Alacant, polimputada i immersa en totes les trames de corrupció que s'han produït en aquella ciutat en els darrers anys. I sobretot em ve al cap aquella imatge icònica de Castedo en pijama, asseguda per terra del corredor d'un hotel, amb alts càrrecs del PP i NNGG, familiars, amics, i el que pagava la festa, Enrique Ortiz. El adjudicatari més gran de la ciutat. Hi ha una foto en la qual Castedo fa ullets d'haver fumat Bisontes. Una fotografia absolutament pornogràfica (no perquè deixe vore cap tros de carn pecaminosa) que és la representació gràfica d'una època indecent. La de «la fiesta no se acaba nunca en la Comunidad Valenciana». La de les bacanals amb diners públics, o de caixa B, de la qual el Govern del Botànic encara ha d'anar pagant les factures i netejar les conseqüències reputacionals.
La nit del dimecres al dijous, teníem Festa de Pijames a totes les Conselleries. No és que de tant en tant quedem per a passejar-nos en negligé pels despatxos oficials, ni que ens hàgem apuntat fervorosament a eixa moda d'anar pel carrer vestits amb uns modelets caríssims que semblen pijames i batins (que difícil s'està posant ser fashion sense perdre la dignitat!). En absolut. Li diem així, de broma, a una de les nits més llargues de l'administració valenciana. La que penja entre les dues jornades del debat sobre l'estat del país.
Dimecres durant tot el dia, a les Corts es produeix el debat. El President exposa tot allò que s'ha fet en el darrer any, allò que està fent-se, i normalment aprofita per a avançar algunes propostes de calat per als mesos vinents. Una anàlisi de com estem com administració i com societat. I després tots els grups parlamentaris, tenen el seu torn per dir la seua. I les rèpliques, i tot això que vostés ja coneixen. Eixa mateixa nit, els grups tenen fins a les 22 tocades, per presentar Propostes de Resolució. Que en definitiva vénen a ser propostes d'accions o programes que els hi agradaria que feren les diferents Conselleries. I com la segona sessió del debat parlamentari és l'endemà dijous, a segona hora del matí el govern ha d'haver contestat argumentadament totes i cadascuna de les propostes. Les que s'accepten tal com venen, les que es rebutgen, o fer alguna proposta de transaccionar aquelles que amb alguns canvis podrien ser assumibles.
Això vol dir que a totes les Conselleries, allò que podríem anomenar l'staf es concentra als locals disposats a estudiar, debatre, decidir la resposta, argumentar-la, escriure-la, i remetre-la a qui s'encarrega de recopilar totes les respostes per fer-les arribar als grups. Tot, perquè el dijous en la segona sessió, es votaran una darrera l'altra. Dimecres se'ns van fer les quatre del matí.
Però el PP ha convertit esta saludable pràctica en un disbarat. Perquè alguns, creuen que en política compta la quantitat i no la qualitat. El PP, per exemple, va presentar 1.017 propostes de resolució. Un vertader SPAM parlamentari. Van arribar fins i tot a registrar per error la plantilla en blanc en la que anaven afegint noms de monuments per demanar que foren BIC. Alguns inexistents des de les Guerres Carlines. Demanaven construir escoles ja inaugurades i amb alumnat. En fi. Pura vocació de fer obstrucció, castigant no només al govern, sinó sobretot al funcionariat. Una burla a les Corts. Una pèrdua de temps i recursos. Una estratègia patètica per poder dir que no consensuem res. Però saben què? A nosaltres ens serveix per a evidenciar que si governant eren tan perillosos com Castedo, fent oposició són tan incompetents com per deixar-se fotografiar en picardies, amb els «sospechosos habituales».


09 de setembre, 2017

"CATALANES I CATALANS" -Levante-EMV- 09.09.17


Voteu. Voteu el que millor cregueu per al vostre futur, però voteu. Per favor, l'1 d'octubre, aneu i voteu. Si voteu que no i el feu guanyar, dissoldran el Parlament i podreu triar gent que vos represente millor que l'actual majoria. Si voteu que sí, perquè voleu un nou país, doncs bon vent i pàtria nova. Feu-ne una perquè pugueu sentir orgull d'haver creat un país pròsper i just. Que genere un millor futur per als vostres descendents. No serà fàcil.

Voteu el que considereu millor per a vosaltres i per a la vostra descendència, però voteu. Cal que vote contra més gent millor. Perquè este acte, efectivament de desobediència a l'actual legislació espanyola, és el més revolucionari, que haurà passat a Espanya des d'abans de la mort de Franco. Perquè ací a diferència del que passà a altres llocs, el dictador va morir d'unes "heces en forma de melena", i al llit. I ací no hi va haver cap trencament amb les formes dictatorials. Ací la dreta va passar de la "camisa azul" de Suarez, a la camisa blau cel de Suárez. Entengue's la metàfora. Hi va haver un pacte mai escrit entre la dreta i l'esquerra. L'esquerra parlamentària renunciava al jutjament del passat durant la dictadura; a canvi, la dreta li regalava a l'esquerra una pretesa superioritat moral. I amb tot allò, hem arribat fins ací.
Jo no sóc cap revolucionari, mai no ho he estat. Sóc gent d'ordre que diria un vell amic. Sempre he preferit una evolució a una revolució. Però allò que el vostre parlament decidí dimecres, és el resultat d'una llarga evolució d'anys. Desobeïu lleis? Probablement. Com ho van fer desenes de joves negant-se a regalar un llarg any de la seua vida a l'estat, per servir a l'exèrcit. Allò acabà bé. Tenien raó. Finalment, la seua obstinació, la seua objecció, la seua desobediència va forçar un canvi legislatiu que tothom va aplaudir.
Voteu per als que ens quedem. Ajudeu-nos. Perquè l'Estat espanyol necessita urgentment una revisió interna que només es farà si hi ha un sotrac com el vot català de l'1 d'octubre. Perquè voteu el que voteu, si sou molts, el que és segur és que Espanya no tornarà a ser igual després del dia 2 d'octubre. Si voteu, aquells que hauran de marxar d’on ara seuen, són els que han jurat i rejurat que mai no votaríeu. Els que a diferència de Canadà, a diferència de Regne Unit, s'han negat a parlar, a escoltar, a negociar. A entendre que la llei ha d'estar al servei de la ciutadania, i que el corpus iuris d'un país, ha de ser viu i respondre a les demandes socials.
La tossuda determinació de dur endavant el legítim mandat del poble català de preguntar-li via referèndum, quin futur volen construir, ha evidenciat allò que ja sabíem, ha destapat allò que ens temàvem i ha descobert el que no volíem ni imaginar.
A Espanya no queda ni un gram de la separació de poders que garanteix la democràcia. Estem veien la camaraderia (i el mot no és casual i té tota la intencionalitat) entre el Gobierno i el Tribunal Constitucional. Hem vist com els jocs d'espies destapaven un a operació de clavegueram com no s'havia vist des dels GAL. La Comissió d'Investigació de l'Operació Catalunya al Parlament català, va considerar provat per amplíssima majoria, l'existència d'una policia paral·lela que hauria creat informes policials falsos per lligar polítics independentistes a la corrupció i, això, alterar els resultats electorals a Catalunya. Sis milions d'euros per comprar creadors d'opinió. Tertulians per espigolar-los ací i allà, per redactar columnes i editorials, per intentar desacreditar el moviment social més important nascut a l'Europa comunitària en les darreres dècades. La gent que omple carrers i carrers els 11 de setembre any rere any, des d'en fa ja uns quants.
Voteu. Per favor voteu. Allò que vulgueu. No sé si el vostre vot servirà per a crear un nou estat a Europa. Però sé que en el pitjor dels casos somourà els fonaments del vell estat Espanyol, que és ara mateix insostenible. Governem per mediocres i incompetents, que no dubten en corrompre la separació de poders per mantenir el poder. Un poder corrupte. I no parle només de corrupció econòmica. I no parle només del PP.

02 de setembre, 2017

"LA MINISTRA SANTERA" - Levant4e-EMv- 02.09.17

La Ministra d’Ocupació ha fet unes declaracions, i és reincident en la matèria, afirmant que la crisi laboral està poc menys que superada i que l’ocupació que s’està creant és de major qualitat que la prèvia a la crisi. Este atreviment ha generat una reacció gairebé unànime, desmentint-la.
El cert és que costa d’entendre tanta gosadia, sembla que la Ministra visque en un univers paral·lel, sense relació amb el mercat laboral. I el cas és que així és. Segons el web del propi Ministeri, la Ministra no ha cotitzat ni un sol dia de la seua vida en cap empresa, ni ha aprovat unes oposicions que li conferisquen la condició de funcionaria. Nascuda el 1967 es va llicenciar en dret i econòmques-empresarials. Però la seua vida professional no comença fins als 30 anys, així que ho li va costar un poc llicenciar-se, o va estar una llarga temporada plegada de mans. Perquè encara que al web diu que entre 1993 i 1997 va desenvolupar la seua activitat professional en el sector privat, deguera fer-ho en negre, perquè ningú va cotitzar per ella.
La suea vida laboral està vinculada al seu partit. Entre 1997 i el 2000 va ser alliberada del PP andalús primer i membre del Consell d’Administració de RTVE més tard. I d’allí, ja diputada al Congreso des del 2000. Esta senyora que mai no ha treballat ni com professional autònoma, ni en cap empresa privada, és l'artífex de la més perniciosa reforma laboral que ha patit Espanya en els darrers 35 anys. Això sí, és llesta. Molt. He tingut l’oportunitat de debatre i negociar amb ella, i passa del somriure postís a l’agressió verbal carregada d'arrogància, en el temps que li costa a Mariano Rajoy dir: “se fuerte”.
No compartisc amb la Ministra ni tan sols el diagnòstic de la situació. Perquè dir que tenim una elevada taxa d’atur, no és més que assenyalar un símptoma, però el diagnòstic està per fer. Entre altres moltes raons, perquè tota la informació estadística amb la que treballem tant el Ministerio com la Conselleria, és limitada i sovint molt poc útil. La distribució sectorial que es fa, s’ajusta poc a la realitat, és impossible desagregar fluxos i les dades territorialitzades són només xifres amb una baixa capacitat explicativa. És per això, que una de les tasques fonamentals del Govern del Botànic està sent refer les estadístiques i elaborar una diagnòsi acurada del país, a través de programes com Avalem Territori.
El que sí que semblava que compartíem, és l’evidència de la simptomatologia. Gent que no treballa, famílies senceres que no reben cap renda salarial, sectors de població fora de cobertura per part del Ministeri… Però ara ja crec que no compartim ni això, a la vista de l’alegria amb la que la Ministra afirma que el pacient evoluciona tan bé, que ja està millor que abans de caure malalt. Que ja ha deixat l’UVI per passar a planta, i que el dia menys pensat li donen l’alta.
En tot cas, el que és segur que no compartim és el tractament necessari. El Ministeri tira d’homeopatia. En el cas de la Ministra, direm que fins i tot de la Santeria, ja que s’encomana a la “Virgen del Rocio” per resoldre els problemes que a ella li van grans. Perquè els resultats trimestrals de l’enquesta de població activa, que ella irresponsablement presenta com a símptoma de recuperació, és pur efecte placebo. Quan veus que baixa el nombre de persones aturades, et trobes un poc més optimista. 
Però no hi ha cap evidència científica que avale que l’ocupació que es crea és de major qualitat que la prèvia a la crisi. Tot el contrari. Una anàlisi el més rigorosa possible del mercat laboral allò que diu és que mai abans hi havia hagut tanta gent que està en el rang de pobresa, malgrat treballar. Mai abans havíem tingut tant de treball precari. Hui hi ha menys contractes fixes que abans de la crisi i molts més d’eventuals, de temporals, de contractes a temps parcial. I això, en bona part, és el resultat directe de la Reforma Laboral d’una Ministra que mai no va treballar.

26 d’agost, 2017

"FICUS I CACTUS" - Levante-EMV - 26.08.17

Quan vaig entrar a formar part del Govern municipal de Castelló, en funció de les àrees de gestió que em van correspondre per l’acord de govern, em vaig trobar amb uns 30 o 35 funcionaris a càrrec meu. De seguida va arribar algú que em va recomanar que vigilés, perquè "tots eixos han entrat amb el PP". Evidentment! El PP feia 24 anys que estava al govern. De fet, més del 65% del funcionariat no havia conegut altre govern que el règim popular. I en qualsevol cas, no va en la meua natura pressuposar. Preferisc enganyar-me i rectificar, que enganyar-me sense possibilitat de correcció. Vull dir que sempre done un marge de confiança a la gent.
A més a més, haver aprovat unes oposicions en època d'un determinat govern, no hauria de significar necessàriament una identitat ideològica. Ho crec fermament. Així que d'entrada no vaig fer cap canvi en l'estructura administrativa. Vaig seure amb molta gent, vaig escoltar molt, vaig explicar el que m'agradaria fer en les meues àrees de gestió... I en general em vaig trobar amb molta col·laboració, i algun remugament. Als remugons, els refractaris a qualsevol canvi, als que et miren amb eixe posat de: "jo sóc fix i tu eventual", en llenguatge col·loquial els hi vaig dir cactus. Gent que va creixent al sol que més calenta i que està ple de punxes a tall de defensa, que fan molt difícil que t'hi pugues acostar. "A eixos ni aigua" em va dir algú, oblidant que els cactus en necessiten poca. A eixos el que toca és un control exhaustiu de la seua feina, una vigilància del compliment del seu treball, i si no compleix, contra les seues punxes, la capacitat del gestor d'advertir, avisar, recriminar i si toca, sancionar. Contra les punxes cal mà dura, el guant de seda s'estripa ràpidament.
La gran majoria de la gent, ja ho he dit, s'acoblaren molt bé a la nova jerarquia. Cap problema. Però furejant per les capacitats, les aptituds i les actituds del funcionariat, vaig trobar gent talentosa absolutament desaprofitada. Recorde que un dia vaig tornar al despatx dient: "he trobat un tio brillantíssim, amagat darrere d'un ficus". I des d'aleshores els hi vaig dir "ficus". Aquella gent que havia estat arraconada per l'anterior govern, per qüestions ideològiques, o de desconfiança, o de no coincidència amb allò que el poder polític volia fer, i el tècnic proposava, avalava, defensava.
Apartar ficus i deixar que esta gent emergís és la millor de les inversions que vaig fer en l'any i poc que vaig estar com Vicealcalde. I amb esta lliçó apresa vaig arribar a València.
Si a Castelló depenien directament de mi 30 o 35 persones, al SERVEF en són 1350, i si sumes INVASSAT i Direcció General de Treball, superen llargament les 1.600 persones les que tinc, d'alguna forma, a càrrec. A València he tingut la sort de què m'acompanyen en l'equip directiu tres directores Generals, amb qui compartim la visió de què per a fer tot el que volem fer, necessitem la millor gent. I poc importa com pensen, si van a missa, si els agrada el futbol o a qui voten, mentre sumen al projecte i facen bé la seua feina. I així ho hem encarat.
S'han fet alguns canvis en el tercer i quart escalafó, clar. Gent que s'ha jubilat, gent que m'ha vingut a vore i m'ha dit que no es veia en cor d'aguantar el ritme que imposàvem, gent a qui he anat a vore per dir-li que pensava que no estava aguantant el ritme que imposàvem... I en general, les substitucions s'han fet amb gent de la casa. Apartant ficus. Una persona a qui vaig proposar per un ascens en la seua carrera professional, em va vindre a explicar honestament que havia ocupat càrrecs de confiança amb l'administració del PP. "Ho sé", li vaig dir. I vaig afegir "si en 35 anys que portes de carrera, dels quals els últims 20 amb governs del PP, no hagueres progressat des del dia que vas entrar, jo ara no et faria esta oferta". Acceptà. Encertàrem. Està fent bé la seua feina. Molt bé.
Tinc formació i experiència en gestió de recursos humans. Sé el que estic fent (la falsa modèstia no és pas una virtut). Que altres ens diguen sectaris, és un insult a la intel·ligència. Però no els ho tindrem en compte, ells d'això no en tenen. Nosaltres volem la millor administració, canviem allò que no funciona, reforcem i incentivem a qui ho fa bé. Sense preguntar amb qui dinen el diumenge. Ho dic també pels que ens diuen que som tous, o ens reclamen una ràtzia. Que no compten amb mi. En el meu projecte d'administració, de ciutat, de país... Hi ha lloc per tothom, a condició de fer les coses bé. I honestament, em fan falta, sense delegar no hi ha gestió que aguante.

19 d’agost, 2017

"EQUIDISTÀNCIA I BINARISME" - Levante-EMV- 19.08.17

"Tu a qui vols més al pare o a la mare?" I la xiqueta innocentment diu que tots dos igual, i l'acusen d'equidistant! Com si ser equidistant, sempre fos una cosa negativa. "Tu què prefereixes xuclar-li els mocs a un vell o beure't un got de pus calent?" "Ai!, quin fàstic! Jo cap de les dues coses", i l'acusen d'equidistant per no triar entre la nàusea i l'oix. "Tu que prefereixes la cervesa o el vi", i com tu sigues de beure Bíter, ja et pots donar per fotut, que et tornaran a titllar d'equidistant, utilitzant el concepte com una bala. Equidistant. Pum!
Si dius que l'oposició de Veneçuela està liderada, i això és un fet, per colpistes; i que ha provocat morts al carrer dels que l'ONU no se n'ocupa en els seus relats, et diuen que estàs amb el govern. Si dius que el Govern de Maduro no ofereix garanties democràtiques (altres països tampoc, clar, ja ho sé, però si no els importa estic parlant ara de Veneçuela), i que ha creat una segona cambra legislativa perquè no accepta el resultat de les eleccions en les quals pergué el control del legislatiu, o que el seu règim és responsable de la mort de desenes de persones (estos sí que els certifica l'ONU, veges tu!); aleshores eres un colpista terrorista.
I és que un dia vaig escriure que el problema de Veneçuela era que l'oposició no era gaire millor que el govern, i que el govern no era substancialment millor que l'oposició. I em van ploure de tots els costats. Van parlar d'equidistància. Eixe nou mantra "ompleboques" que els binaris gasten per distingir qui és bo i qui és roí. Qui mereix respecte i qui menyspreu.
Fa uns dies hi va haver una manifestació nazi als EUA, que protestava per la retirada de l'estàtua del General Lee, supremacista blanc. Jo no gaste mai la paraula nazi, perquè fer-ho amb l'alegria que ho fan alguns, és absolutament banalitzador d'uns fets d'extrema gravetat en la memòria d'Europa. Però quan algú es tatua una creu gammada al pit, es manifesta amb banderes nazis (creus gammades, creus celtes...i fins i tot una de la Falange Española y de las JONS), reivindicant la supremacia blanca... No dir-los nazis, és blanquejar la realitat, i ignorar la història. També ignorar que la història té una lamentable tendència a repetir-se.
Vaig escriure un tweet que venia a dir: "El contrari de nazi és demòcrata, no comunista". A alguna gent li va semblar que anava ben encaminat. Perquè el que reclamava en el tweet era que qualsevol persona decent, amb la ideologia que tinga, si és demòcrata ha d'estar frontalment oposat al nazisme i les seues expressions. Paradoxa de Popper.
Però dues persones es van ofendre molt. Dos militants comunistes entraren a sac. El seu argument era que l'Exèrcit Roig era qui havia aturat el nazisme, i no els demòcrates. Com si això entrés en contradicció amb el que jo havia dit! Com si això no deixes fora del concepte "demòcrates" als comunistes. Ells sabran!
Però vegem-ho. Just en acabar la guerra es va preguntar als francesos qui consideraven que havia fet més per aturar el nazisme. Més del 68% va dir que l'URSS, amb poc menys del 18% quedà els EUA, i al voltant del 13% digué que la Gran Bretanya. Uns anys més tard van tornar a preguntar, i aleshores l'URSS ja havia perdut gran part del percentatge malgrat que continuava al capdavant, i els EUA creixien amb força i la GB estirava el collet. Eixa mateixa pregunta s'ha formulat recentment. Més del 60% creu ara que els EUA, i l'URSS i la GB gairebé empaten sense arribar cap d'elles al 20%. Personalment crec que això és el resultat de la propaganda americana tots estos anys. Les imatges de la bandera de la URSS sobre el Reichstag és una icona que no enganya. L'exercit roig jugà un paper més que determinant en la derrota del nazisme. Esta realitat, però, no inhabilita en absolut el que vaig dir al meu tweet. El problema torna a ser el binarisme. Em van dir "equidistant".
I és que la simplificació dels problemes complexos, comporta això. Com tingues un pensament mínimament elaborat, oblidat de poder debatre sobre ell (que t'ajudaria a saber si estàs o no enganyat), perquè impera el binarisme. El pensament simple de sí o no, de blanc o negre, de bé o malament. Els zeros i els uns, comportant-se com a huns.

12 d’agost, 2017

"NO ÉS EL QUI, ÉS EL QUÈ" Levante-EMV- 11.08.17

Ha de ser dur viure en la frustració constant de vore com passen els trens i no tens bitllet per a cap. Ha de ser dur tindre el convenciment que eres la gran esperança blanca, i vore que gent del teu partit a qui en privat desprecies, et passa la maneta per la cara i va ocupant tots els llocs de poder, i tu tornes a quedar-te a l’estació, amb el mocadoret a la mà i posat de cara de pà sucat amb oli. I tot això es va acumulant, i comences a hiperventilar, buffffff, bufffff, bufffff, que veus que passa el temps, i cada cop que hi ha una plaça de prestigi o de poder que et podria fer goig, se l’emporta un altre. En el fons saps que a tu se t’havia fitxat perquè tenies unes característiques que podien obrir espais… Però a l’hora de la veritat ni els han obert, ni les caracteristiques són apreciades al teu club. Per això vas canviant. Canvies fins i tot de llengua sempre que pots, I puges el to. Per a desmarcar-te del que consideres la mediocritat dels teus companys, espigoles els discursos de citacions de saberuts, somniant que això servisca per a que algú crega que el saberut eres tu. 
Però res, i esbufegant, hiperventilant, arriba l’estiu. I fas un refregit de coses que ja has escrit més vegades, i el deixes preparat, i li’n dius article. Sí, fas un article de pedassos, de maledicències, perquè així t’estalvies haver de fer-ne un de nou, i en el mateix article acuses, sense cap argumentació (deus creure que no cal, eixint de tu és paraula divina!) al govern de treballar poc. És una curiosa contradicció, resultaria divertida si no fóra patètica.
Em tornes a dir bocamoll, i jo et dic inútil. Incompetent. Dius que els “progres” no rectifiquen. Jo no sóc un “progre”, però rectifique quan cal. No rectifique en allò que vaig dir del corralito, perquè era i és cert. En la teu àrea, sense anar més lluny, els diners que quedaven en maig per a la resta de l’any dividit pel número de dies era exactament de 60€. Es dóna la circumstància que els càlculs els vaig fer precismanet en l’àrea de cultura. On t’havies polit el pressupost gairebé sancer. I no només perquè haguéres avançat programació, sinó perquè gestiones amb el cul. Es va haver de fer una modificació de crèdit, per tal que la ciutat tingués una programació cultural al llarg de tot l’any. De fet, és el que tenieu pensat. Tirar de veta abans de les eleccions a vore si enganyem a l’electorat i li fem creure que estem fent coses, i després ja ho arreglarem. Però ací el més saberut de tots nosaltres, el més intel·ligent, és precisament l’electorat. I va dir que no. I al final, la modificació la vam haver de fer nosaltres.
Dius que sóm un govern aritmètic. Clar. La mateixa aritmètica que la nit electoral va dir dues coses: El PP no podrà governar ni en coalició, perquè baixa de 15 a 8 regidories, “Que hòstia” que diria Rita. La segona cosa que va dir és que tu no entrares a la corporació. Va dir que fins a 8 i a tu no et tocava. Així que posats a parlar de bocamolls, potser caldria una mínima discreció, una mínima elegancia, sobretot perquè si contraposem l’aritmètica que ens fa govern (que és l’aritmètica pública, la que decideix el poble), amb l’aritmètica que et fa a tu regidor (que és l’interna del PP, la de les dimissions, la de les fugides, la de qui no accepta ser oposició), la veritat és que no hi ha color.
S’ha de ser molt atrevit per deixar el bony que vas deixar en patrimoni, junt al teu company que també hiperventila en els articles de fer riure, i intentar treure pit. S’ha de ser un galtes per formar part d’un govern que anava a crits per les escales i els salons per vore qui ocupava places quan quedaven vancants i dir que este govern té males relacions internes… Saps que passa? Que no et queda un gram de decència en l’acció pública. Eixe és el problema. 
I no t’enganyes gens ni mica, no és la fòbia al PP el que ens uneix. És el rebuig clar, frontal i democràtic, al que el PP representa. La corrupció, la ineficàcia (fa molta gràcia quan parleu de que vau millorar els comptes i oculteu que els havieu gestionat vosaltres els 15 anys anteriors!), els favoritismes, la inoperancia de deixar-nos sense PGOU, com vau estafar a la gent de la marjaleria, la xarxa clientelar que volieu fer passar per participació ciutadana, el malbaratament de fons públics en projectes no nats… No és contra unes sigles, és contra el que eixes sigles representen.  Que és precisament el que et degué seduir a tu.

05 d’agost, 2017

"GRÀCIES DE REBOT" -Levante-EMV- 05.08.17

Si he de ser sincer, i tinc eixe perillós costum, confessaré que quan el Govern català anuncià que aprovaria les lleis de desconnexió pel procediment exprés, i que per fer això caldria una reforma urgent del seu reglament, alguna cosa em va grinyolar des del punt de vista de la pulcritud democràtica. Entenc que s'enfronten a una situació absolutament excepcional, però no m'agradaven les formes. Això de poder aprovar lleis sense gairebé temps perquè l'oposició esmene, no em fa el pes. Després ho vaig contextualitzar un poc, en adonar-me que no és en absolut un procediment tan extraordinari ni tan singular, de fet l'aprovació de lleis pel sistema de lectura única, és d'allò més habitual a l'ordenament jurídic de l'Espanya autonòmica.

El reglament del Congreso de los Diputados ho recull al seu article 150, i el Senat en el 129. El reglament del Parlament andalús ho recull en el 136, i el d'Astúries en el 165. Castella-Lleó ho regula en el seu en l'article 168, i Castella-La Manxa en el 130 del seu. El reglament de l'Eusko Legebiltzarra ho desenvolupa en el 163, i el Parlament gallec en el 134. El Parlament de les Illes Balears determina el procediment en l'article 145, mentre que el Parlament canari ho fa en el 148. I Madrid? Doncs Madrid en el 167 i Cantàbria en el 139. L'Asamblea d'Extremadura ho incorpora en l'article 157. I les Corts Valencianes, sí, també el nostre legislatiu, en l'article 135.

Este tipus d'articles estan pensats per a lleis menors, per així dir, per a processos urgents però sense gran transcendència. Però el cert és que se n'ha fet un ús en qüestions més que fonamentals. Un parell d'exemples d’ací i allà. Les Corts Valencianes van usar eixe article per a tancar la RTVV. Així, amb presses i sense debat. Però encara n'hi ha de més gruixudes. El Congreso es va servir de la lectura única per modificar la Constitució en 24 hores, canviant el text que havia estat aprovat en referèndum, per entregar la sobirania econòmica d'Espanya als poders financers, privilegiant el pagament del deute per davant dels serveis públics. I també van usar eixe procediment abreujat, per canviar de Rei. Sí, sí. Per a aprovar una llei per a poder canviar el cap d'estat en 24 hores. I és que aquells «Pares de la Constitució» als que alguns volen convertir en paradigma de la saviesa jurídica i ponderació democràtica, no havien previst com es podia fer un canvi de Rei sense la mort d'este. I en més de 30 anys de legisladors, tampoc no es va desenvolupar. Supose que en el moment de la redacció de l'anomenada Carta Magna, ningú no pensava que caldria desempallegar-se del Rei, perquè es dedicaria a empaitar coristes, matar elefants, i fer negocitèrbols amb els xeics més sàtrapes d'Orient. Els que financen la gihad.

I com és que ara actua el Tribunal Constitucional, en sessió urgent i extraordinària, si només s'aprova un article d'un reglament que és rotundament constitucional? Doncs perquè el Tribunal pressuposa (i en política se li val, però no en dret) que es voldrà fer ús d'eixe mètode per aprovar lleis d'immens calat, i difícil o nul encaix en la Constitució. Però encara no ha passat res d'això! El Tribunal Constitucional suspén cautelarment una norma constitucional, per si de cas en volgueren fer un ús inadequat. És molt greu.

Em sembla la ruptura d'una de les darreres fronteres de la separació de poders. Els que saben d'estes coses, diuen que al TC hi ha ja un creixent malestar amb el govern de Rajoy, per l'ús abusiu que fa de l'alt tribunal per resoldre qüestions polítiques que el Gobierno no sap, no vol o no pot resoldre. L'intent d'atorgar poders al TC perquè pogueren destituir càrrecs públics es saldà amb fracàs, al tindre alguns dels membres del Tribunal, un rampell de dignitat legal i democràtica, just el que li falta a Rajoy i al seu partit.

Resum. Hi ha una cosa que els demòcrates li haurem d'agrair al procés català (amb independència de si s'hi està a favor o en contra) i és destapar les vergonyes d'un estat en fallida democràtica. Amb clavegueres i guerra bruta al Ministeri d'Interior, sense separació de poders, i tot sotmés a un govern suportat per un partit corrupte, un President mentider, i amb el vistiplau de Ribera i l'exercit cunyat.

29 de juliol, 2017

"ÉS CONTRA TU" - Levante-EMV- 28.07.17

És contra la llengua. Clar que és contra la llengua, com explicar sinó que prohibisquen l'acord de tres governs de relacionar-se entre ells en la seua llengua? Quin sentit pot tenir, si no la voluntat fèrria d'impedir que el valencià siga una llengua vehicular entre administracions, una llengua d'ús públic, una llengua normalitzada. Una llengua útil i prestigiada. 
És contra la llengua perquè s'ataquen a la llei de posada en marxa de la televisió pública valenciana, conscients que és un instrument imprescindible per la recuperació del valencià. Sabedors de què d'ella depén en gran mesura la producció cultural en valencià. Productes televisius, però també teatre, cinema, música... Fins i tot la possibilitat d'informar-se del que passa al nostre món, sense haver de canviar de llengua.
És contra la llengua perquè ataquen la legislació d'ús del valencià en l'administració pública. No volen que el valencià siga llengua destacada en la relació entre administradors i administrats. Com no volen que siga un requisit que un servidor públic conega el valencià obligatòriament, tot i que és llengua oficial d'aquells a qui ha de servir.
És contra la llengua perquè recorren el Decret de Trilingüisme. Clar. I diuen que el suport prioritari al valencià, tot i que legítim, no està ben ponderat. Però no diuen quina és la ponderació justa. Possiblement la que hi ha hagut fins ara, quan malgrat matricular-te en valencià a la universitat... Rebies el 80% dels crèdits en castellà. I ells callaven. I el poder judicial s'ho mirava impertèrrit.
És contra la llengua, sí, però no és només contra la llengua. Més enllà de la qüestió identitària està la qüestió social. La voluntat de diferenciar entre ciutadans de primera i ciutadans de segona, que veuen contínuament vulnerats uns drets que no poden exercir en peu d'igualtat.
És contra la llengua, però la llengua és l'excusa per perpetuar un sistema abocat a la guetització i a aconseguir que fora de l'escola la gent acabe abandonant la llengua perquè més enllà de la primària no hi ha un ús normal i equitatiu. No hi ha problema per a ells, saben que els que s'ho poden pagar aniran a col·legis bilingües, aprendran anglés, i els col·legis privats faran calaix. Que no oblidem, això també ho ataquen. Els governs de la dreta ataquen i desnodreixen durant anys l'educació pública per afavorir la concertada, i res no passa. I quan s'intenta regular l'espai educatiu, no se'ns deixa legislar en defensa de l'interés general i en protecció de la despesa pública.
És contra un model social, perquè no ens deixen rebre refugiats. No permeten al país ser solidari amb qui més ho necessita. És contra la justícia social, per això recorren la Llei de funció social de l'habitatge. Una llei progressista que reconeix drets fonamentals, que ara no estan protegits, i que no ens volen deixar protegir. Que busca solucionar jurídicament la terrible xacra dels desnonaments que són fills de la cobdícia dels bancs i els seus comissionistes en forma de portes giratòries i consells d'administració.
És contra la sanitat universal i pública, perquè han recorregut la norma que evitava el copagament farmacèutic per als pensionistes, els menors i els adolescents amb rendes inferiors a 18 mil euros anuals. És contra el pla bianual de dignificació d'hospitals i centres de salut. O la compra de medicaments a la central de productes farmacèutics, que permetria abaratir-ne substancialment el cost. És contra els cognoms de la Conselleria de Sanitat. No la volen pública, ni la volen universal. No volen que puguem protegir la salut de la gent. Tampoc la salut mental, perquè també han atacat jurídicament el Pla específic. No ens permeten ser un poble sa… Ni ben morir. També han recorregut la Llei de mort digna.
I la Llei Trans. Nosaltres volem el reconeixement de les diferents identitats, perquè pensem, creiem, sabem, que la gent ha de poder estimar-se per a poder estimar i ser estimada. Però ells mai no parlen d’amor. Ens volen rendits. Ens necessiten pàries. 
Clar, supose que el més senzill és pensar que és "només" contra la llengua. Però no, és contra la igualtat, contra l'equitat, contra la solidaritat, contra la justícia social, contra la salut universal. Deixeu-me dir que és contra la dignitat. És contra el país que volem ser. És contra tu.

22 de juliol, 2017

"SENTENCIANT SENTÈNCIES" - Levante-EMV- 22.07.17



A la facultat vaig tindre dues assignatures semestrals que eren l'una continuació de l'altra i que en la pràctica consistien a aprendre a llegir i analitzar sentències. La professora era una dona jove, bastant allunyada dels cànons típics d'una professora de dret, i que era titular d'una sala del TSJCV. 
A mi l'assignatura, o les dues parts de l'assignatura em van agradar molt. Bàsicament apreníem a saber llegir, interpretar i entendre el llenguatge sovint innecessàriament rebuscat i tècnic de les sentències que analitzàvem. Totes de diferents TSJ, del TS, del Constitucional, o fins i tot de la Cort Europea. Vaig aprendre a saber deslliurar la palla d'allò més substancial, cosa especialment important quan parles de sentències de desenes i desenes de folis. El plantejament de l'assignatura era absolutament pràctic. De vegades ens facilitava els antecedents, i el nostre treball era trobar els fonaments jurídics i dictar sentència. D'altres, teníem la sentència i els antecedents i havien de trobar la base jurídica (llei, jurisprudència...) que havia dut als magistrats a dictar aquella sentència. Fins i tot en alguna ocasió ens va facilitar la sentència i els fonaments jurídics, i havíem de suposar quina havia estat la demanda. Tot això era feina que fèiem individualment a casa, i a la classe següent, debatíem. Vaig gaudir com un cadell. Arribà a apassionar-me.
Per això, treballava molt, vaig aconseguir la clau d'accés a les dues bases jurídiques més importants, i vaig dedicar molt de temps a buscar jurisprudència, a localitzar sentències a les quals es feia referència i jo volia conéixer amb profunditat. Una de les coses que més em va agradar de la professora era que la nota anava en funció del teu raonament jurídic, no del fet que les teues conclusions coincidiren o no amb la sentència dictada. De fet, amb certa freqüència, algunes de les opinions jurídiques que vaig manifestar, eren contràries a les sentències analitzades. I no em va anar malament. En tots dos semestres vaig saldar la cosa amb un excel·lent. I este plantejament de la professora, té lògica. De fet, em recorda el que un dia ens va dir el professor de dret processal, un altre dels que va aconseguir que jo tragués un excel·lent, perquè era un excel·lent professor. Ens digué: «el dret és sempre interpretable. Cas contrari, introduiríem a Google o a qualsevol buscador la frase: "robatori de dues gallines" i ens contestaria: "tres mesos i un dia", I això, saben bé que no és així».
Si volen, es poden agafar tot això escrit com antecedents i fonaments jurídics, per a emmarcar la crítica que vaig a fer a algunes sentències recents. Ja poden suposar que a aquelles que fan referència a la concertació d'aules d'infantil i instituts, i al Decret de Plurililingüisme. La sala quarta del TSJ valencià ha admés a tràmit algunes demandes de particulars, i una de la Diputació d'Alacant en el segon cas. La Diputació no té cap competència en eixa matèria, i la sala força la interpretació fins al punt de considerar que allò que no li és propi, és autoritzat! Un disbarat jurídic, que permetria a la Generalitat assumir competències estatals, per exemple. Això per la part procedimental. En el fons de la qüestió, el que fa en tots els casos, és acceptar a tràmit, i dictar mesures cautelars. És a dir, prohibeix l'aplicació de la norma amb l'argument de què si finalment quan es jutge tingués raó el demandant, el mal seria irreparable. Això és fals en tots els casos. En primer lloc perquè la Diputació, com s'ha dit, no és part implicada; i els que sí que ho són, que és l'alumnat, té garantida la seua formació de forma adequada. En llengües. I en centres públics pel que fa a les demandes sobre la concertació. I en tot cas...com es valora el dany a l'administració, garant de l'interés general per molt que una de les sentències ho pose en dubte perillosament, en cas que la norma s'ajuste a dret? Jo els ho diré. És tan obvia la desproporció de la mesura, és tan evident la vocació política de la Sala, que no té més remei que dir en el seu escrit que la paralització cautelar només serà efectiva, en cas que els demandants ingressen en un compte judicial l'import de la concertació més els interessos del temps que puga tardar a sentenciar-se. Parlem de xifres d'aproximadament mig milió d'euros per centre, que és el que li costa a la Generalitat mantenir eixe concert. Recordem que el concert venç en el curs 2016-2017, recordem que és ensenyament no obligatori, recordem que la demanda de places ha estat assumida pels centres públics de la zona. 
El dany que estes sentències, que jo considere tenen una mala fonamentació legal i una clara intencionalitat política, poden fer a l'administració ja l'he fet palés més amunt. Però i el dany polític al conseller, a la Conselleria i al Consell? Com es rescabalarà? Recorde que en una d'eixes pel·lícules de judicis tan americanes, l'advocat es dirigia al jurat i deixava anar un grapat de greus suposicions que no podia demostrar, però que sembraven un gran dubte. El jutge li retirà la paraula i digué al jurat que no havien de tenir en consideració eixes afirmacions. L'advocat tornà al seu lloc, i quan el client li preguntà "com s'ho faran per no tindre en consideració tot això que ha sentit?", ell amb un somriure contestà: "no poden". I esta és la història.
El PP, que ho sap, presenta ara una demanda de paralització cautelar de la normativa d'usos lingüístics del valencià a l'administració. Busca la paralització cautelar, perquè així guanya temps i alimenta la impressió que el Consell pren determinacions "il·legals" com afirmen alegrement, passant-se la tan reclamada per ells presumpció d'innocència per allà on els hi diré un altre dia.
Estem davant d'una operació política, on el PP i els sectors econòmics que va afavorir durant anys enfront de l'interés general fan una campanya política a la porta del TSJ, incapaços com són de fer política a les Corts. Tot simplement perquè no en saben. Mai n'han fet. Han passat del decret i l'«ordeno y mando» a l'intent de prohibir governar al Consell. 
Tot això ho dic, assumint el risc que el TSJ, o algú més, vrega que estic intentant coartar la seua independència de criteri. Però és que a mi m'ho va ensenyar a fer així una jutgessa del TSJ.


14 de juliol, 2017

"SEPULCRES BLANQUEJATXS (sic)" - Levante-EMV- 14.07.17

A Hamlet el guanya la melangia per la mort, quan pren entre les seues mans el crani exhumat de Yorick, un bufó de la cort que coneixia i apreciava quan era menut. El crani és un recordatori físic de com n'és de definitiva la mort. Hamlet mira directament la cara de la mort, i ens dóna una observació sobre la malenconia i la seua idea de la moralitat.

El que passa és que si preguntes... Gairebé tothom associa eixa imatge del príncep mirant emocionat el crani, amb la famosa frase de "To be, or not to be"; i no. Això passa en una altra escena que no té res a vore, "that is the question."

Sí, la qüestió és que la memòria no respecta ni els cranis dels morts. De vegades de forma involuntària, perquè la memòria és com un palimpsest, i de forma involuntària deformem la realitat, perquè en la pràctica no recordem l'origen sinó la darrera vegada que ho vam recordar. Això passa amb l'escena de Hamlet.

En altres casos, la tergiversació, la reinvenció de la realitat, la manipulació del record, és voluntària, i en el pitjor dels supòsits té intencionalitat perversa. Això és el que sempre ha fet el partit popular amb les morts per la violència terrorista. Ho va fer de manera dramàticament grollera aquell tràgic 11M, quan el govern, i contra tota evidència, insistia en el fet que havia estat ETA, només perquè pensava que electoralment els hi convenia. 1700 ferits i 191 cadàvers entre ferralla retorçada. El PP no els va respectar, els va utilitzar electoralment. A l'ajuntament encara hi queda un regidor que segueix mantenint que va ser ETA. Este és el nivell de l'estultícia.

L'actual Presidenta de Madrid, entre Púnica i impúdica, no va voler assistir a la cerimònia de l'aniversari de l'atemptat, quan era Delegada del Govern, perquè la presidenta de l'Associació era la Senyora Pilar Manjón, mare d'un dels morts, i que no li volia ballar els nanos al PP. Es negava a que usaren els cadàvers per fer política, com era costum.

Miguel Ángel Blanco era un jove regidor del PP al poble d'Ermua. Com a venjança per l'alliberament d'Ortega Lara, que va patir un calvari impossible d'imaginar, ETA el va segrestar. I va advertir que el mataria si l'estat... Tant se val. Eren condicions impossibles, perquè ja havien decidit assassinar-lo. I així va ser. Esta setmana s'ha recordat allò que s'anomenà "Esperit d'Ermua" i que va ser un punt d'inflexió respecte a la resposta ciutadana al terrorisme d'ETA.
Dos anys més tard, José Maria Aznar apareixia a la tele dient que tenia interés en què Espanya sabés que ell havia autoritzar negociar amb el "movimiento vasco de liberación". Quan ho proposaven els altres el PP insultava, greument.

Pocs anys més tard, hem sabut que el PP usava les donacions ala Fundació Miguel Ángel Blanco, per a finançar-se il·legalment, per guanyar il·legalment les eleccions.

Ara s'indignen molt si en un ajuntament no es posa una pancarta. A mi m'indigna molt més que usaren els cadàvers per a robar, per a finançar-se, per intentar guanyar eleccions. Em produeixen una nàusea difícil d'explicar.

Ja ho deia Mateu: "Ai de vosaltres, escribes i fariseus, hipòcrites!, perquè sou semblants a sepulcres blanquejats, que per fora llueixen bonics, però per dintre són plens d'ossos de morts i de tota immundícia."

08 de juliol, 2017

"EL TERCER FIL HOMEOPÀTIC" - Levante-EMV. 08.07.17


Té raó l'alcaldessa Marco quan posa en solfa les paraules del Ministre de la cosa dels trens. Estem massa acostumats al fet que esta gent falte a la seua paraula. Ens han mentit molt, i enganyat quan ens hem deixat. Vull vore la inversió en el pressupost, i després la seua execució, només aleshores m'ho podré creure. I perquè això passe, falta molt. Així que de moment només parlaré de l'única realitat tangible, de l'acte. A les fotos que il·lustraven la notícia, hi vaig detectar alguna absència, que em diuen es produí per errada del protocol local. Això no s'hauria de repetir. Però més que d'absències voldria parlar de presències.
Em va sorprendre el protagonisme que intentava tindre en algunes fotos, la senyora Bonig. Òbviament com a Presidenta del PPCV allí no hi feia res, tractant-se d'un acte institucional i no de partit. Per molt que el PP ho confonga amb insistent freqüència. Per molt que ella tinga la imperiosa necessitat de fer creure que té algun poder sobre alguna cosa, alguna capacitat de decisió sobre algun fet. Alguna influència sobre algú. Així que supose que hi era com diputada per esta circumscripció nostra. Això està bé. Ha de defensar els nostres interessos.
El problema és que els nostres interessos són contradictoris amb el que ella va fer quan era Consellera d'Infraestructures, Territori i Mediambient. L'agost del 2013, per exemple, feia virulentes declaracions contra l'Alcalde de Tarragona que qüestionava el tercer fil que ella promulgava, i de retruc, contra Ximo Puig que feia costat al batlle català des de la seua condició de Secretari General del PSPV. I és que caldria no oblidar que esta absurda i inútil obra del «tercer fil» era una aposta molt personal de la senyora Bonig. En març del 2013 compareixia davant els mitjans des de Madrid, per explicar que la reunió amb la Ministra (hui Presidenta del Congreso) havia anat d'allò més bé. I que el Ministeri els hi comprava la idea!

Posem-se en situació. Davant la profunda deslleialtat territorial del PP des del Ministeri, que no feia res per resoldre el coll de botella ferroviari de Castelló-Tarragona, la Conselleria va tindre l'ocurrència de fer-se càrrec d'una solució homeopàtica.

En maig d'aquell mateix any, la senyora Bonig defensava que la seua proposta alleugeriria l'arribada del Corredor Mediterrani. Ja ho hem vist! Com a visionària i profeta, tindria menys èxit que com a Presidenta del PP valencià, i això, ja és tenir-ne poc d'èxit!
La Cínica del PP (perdó, és el traductor, volia dir la Síndica del PP) va ara i es vol penjar medalletes de la proposta del Ministre, que en la pràctica no és més que una desautorització absoluta de l'ocurrència que va tenir la Consellera Bonig i l'anterior Consell. El «tercer fil» és la metadona del Corredor Mediterrani. Un producte dissenyat perquè no patisques per la manca d'allò que el teu organisme reclama. Amb la diferència que mentre l'heroïna és una addicció destructiva, el Corredor Mediterrani és una necessitat estructural de l'economia valenciana. De fet, aconseguir el que aconsegueix l'economia valenciana (créixer per sobre de la mitjana espanyola) més que producte de l'heroïna, és una heroïcitat.
Algú hauria de fer números del temps i diners perduts durant tots estos anys. De forma directa i indirecta. I com ha afectat negativament al mercat laboral estes limitacions a la nostra economia. Perquè hi ha culpables. N'hi ha.
Al cap i a la fi, el que ara presenta el Ministre és una còpia gairebé textual del projecte aprovat pel Consell de Ministres de desembre del 2009, quan governaven estos que tant critica el PP.
La senyora Bonig sempre parla del Consell com el Pacte del Titànic, i anuncia dia sí dia també que s'afonarà. Clar que ja hem vist abans que com pitonissa no té molt d'èxit. Però en tot cas, jo sempre que diu això pense, que si un dia del Titànic s'afona, el que em preocupa és que puga seguir tocant la seua banda. La Banda Bonig, SL. I em preocupa que ens puguen sobreviure, que no s'afonen, perquè és un fet sabut que hi ha coses que suren.

01 de juliol, 2017

"TIGRES DE PAPER" Levante-EMV- 01.07.17


La meua vocació periodística durà el que va durar la sèrie Lou Grant. Era la transició, hi havia un periodisme d'investigació potent, tenia alguna cosa de romàtic, i aquella sèrie tan ben escrita em va fer creure que igual la meua vocació anava per allí. Em passà, ja dic, molt prompte. En descobrir que amb freqüència havia de ser neutral, i explicar el que opinaven altres.
Lou Grant parlaven d'ètica, de compromís, i això encoratjava. També parlaven cruament de les pressions dels editors i de com alguns treballs d'investigació acabaven no podent-se publicar, perquè als propietaris no els hi anava bé econòmicament. O temien perdre anunciants públics o privats.
Crec que ja aleshores vaig entendre que el periodisme té la ideologia al compte de resultats del consell d'administració. Els periodistes també en tenen d'ideologia, clar, però als bons, tret que escriguen editorials i en eixe cas és lícit, no se'ls nota. Massa. No recorde de qui és la frase, i em sap greu, però fa poc vaig sentir a un periodista dir: «clar que seré subjectiu, sóc un subjecte, no un objecte». Em va semblar irreprotxable. Un periodisme objectiu és del tot impossible, perquè la condició humana el fa subjectiu, i la condició econòmica del mitjà el fa subvencionable.
Jo sóc dels que quan van tancar RTVV vaig dir públicament, i s'emeté encara en antena aquelles hores de televisió lliure esperant a Paco Telefunken, que no em semblava just carregar les culpes de tot el que havia passat als periodistes que no s'havien revelat. Primer perquè els que ho van fer habitaven a «Guantanamo», i els que coneixen la casa saben del que parle. I segon, perquè no exigim als treballadors d'una fàbrica de refrescos que es planten davant la publicitat enganyosa que fa la seua empresa. O als treballadors de banca els hi perdonem que es veren forçats a vendre determinats productes, o se n'anaven al carrer. Als periodistes tothom els hi reclama més ètica, més independència, més de tot que a altres treballadors. I en part s'entén. Que necessiten una nòmina s'entén del tot.
En este mateix diari, s'ha encetat una columna de crònica parlamentària municipal que signa Emilio Regalado que sovint són autèntiques joies. Amb qualitat literària, amb càrregues de profunditat plenes d'intel·ligència, amb una lectura molt polièdrica d'una realitat que també ho és. No ho compartisc sempre tot, però està tan ben argumentat, tan ben escrit, que dóna gust de llegir-ho. Però hi ha opinió. Clar que hi ha opinió. I no passa res, perquè no s'intenta fer passar per informació asèptica, si és que això existeix.
També hi ha opinió en la columna del director. Clar. Ja és ben bé això el que s'espera d'una columna del director d'un mitjà. I també moltes vegades ho compartisc, i algunes no. I el director que ho sap, em deixa a mi escriure estos articles, que segur que sovint no comparteix. Però no em diu res. O de fet sí, perquè el seu silenci, parla de llibertat. De la meua per escriure això hui.
També els diré que la sort que tinc és que ja vaig frisant allò que en podríem dir una edat provecta. Perquè si fos més jove i el meu referent televisiu del periodisme fos Periodistas, mai m'hagués semblat una professió atractiva. I mira que en esta hi havia més llit i més epidermis que a Lou Grant, però les trames no tenien gaire interés. I a banda, quan veig a Coronado, pobre, no puc evitar pensar en «bífidus actius».
I ara voran perquè dic tot això. Jo tinc un profund respecte a la funció social i democràtica de la premsa. No només com amplificadora de la veu del govern i l'oposició, sinó també pel seu paper en la construcció del sistema democràtic, i en la protecció del mateix sistema investigant i denunciant els abusos i els atacs, per part dels depredadors de la res pública.
Però igual que hi ha bona política i mala política, tampoc tot el periodisme no és igual. I és un missatge per als meus companys de la part política: llegiu i escolteu amb atenció allò que el periodisme diu de vosaltres, i dels altres, però no actueu en funció del que diuen, no sempre tenen raó, i a qui les urnes jutjaran, és a vosaltres.