"HISTÒRIA D'UNA LLAGOSTA" Levante-EMV 03.06.17

Les llagostes, que estan emparentades de lluny amb els crancs, tenen també allò que els saberuts en diuen un exoesquelet, i que els qui parlem «d'anar per casa» en diem closca. El bon cas és que sembla que les llagostes, senten com la dura closca que protegeix el seu cos tou, és alhora un impediment físic per al seu creixement. Si la cosa es quedés així, les llagostes serien menudes com carabiners, o poc més. Però sembla que quan la closca els hi queda com a mi els pantalons després de Nadal, estreta, els animalons proven de desfer-se d'ella.

El procediment és el següent. El mateix cos va generant el que ha de ser un nou exoesquelet, i les llagostes es desfan del que ja tenien, refregant-se a les roques del fons del mar. Aleshores, i durant un temps relativament breu, i mentre la nova closca s'endureix, són francament vulnerables, raó per la qual es mouen poc.

I així van fent un cop i un altre. Quan la closca els hi torna a anar menuda i els impedeix seguir creixent, tornen a desfer-se d'ella, i a esperar que la nova es vaja fent dura. I torna-li un altre cop.

Fem un resum que faria enrogir al Comandant Cousteau, per imprecís. La llagosta té una closca exterior que la protegeix dels seus depredadors, però que al mateix temps actua com a element que limita el seu creixement. Sense la closca, sense la limitació, sense l'impediment, la llagosta no creixeria.

Si jo fora La Fontaine ara d'esta història faria una faula ètica (si fóra Lafuente, com a molt faria una faula). I la cosa vindria a ser que de vegades allò que neix per protegir-nos, esdevé una limitació. I més encara. Les limitacions són sovint allò que ens obliga a evolucionar i pensar estratègies intel·ligents, per seguir creixent.

Es pot associar «llagosta» i «política»? Sí, sempre que no siga a la factura d'un restaurant, pagada amb diners públics. Així que som-hi. Hi ha una relació entre esta característica descrita per les llagostes, i l'administració pública valenciana. I és que després dels anys dels 100 grams de caviar, els vestits a mida, els sobre, i el «pitufeo»; esta administració va haver de crear una closca, un exoesquelet dur, que protegira l'administració dels seus depredadors. Que eren molts, i més que menjar-se la seua víctima d'un mos o dos, actuaven com a sangoneres, com paràsits que li xuclaven la sang cada dia, fins a deixar-la gairebé seca com un capellanet al sol.

Eixa «closca» es materialitzava en desenes d'informes, de controls, de lectures i relectures, de vistiplaus dels vistiplaus anteriors... Tota una cadena de controls que pretenien garantir la seguretat jurídica del personal funcionari que actua, i dels càrrecs polítics que signem. I això era i és necessari. Ara bé, com sempre que s'aplica irreflexivament la llei del pèndol, es corre el risc que tants controls acaben impedint el creixement de l'administració. En este cas concret, a més a més, hi havia una clara (mala)intencionalitat política per part d'un PP, que sabedor que anava a perdre el control del Consell, va promulgar el darrer ple de la passada legislatura, una llei d'Hisenda que anquilosa i constreny la marxa normal de l'administració.

Això genera retards insuportables en la cadena administrativa de lleis, ordres i convocatòries. Retards, que no només desesperen als qui les signem, sinó sobretot a aquelles persones que n'han de ser beneficiaries. Que esperen la llei, o l'ajuda, o la subvenció, i no poden entendre per quina raó tarden setmanes i setmanes. I la veritat és que resulta francament difícil d'explicar.

És per això que per a poder créixer com administració, per a poder arribar a més gent, a més àmbits, comença a ser hora de canviar de closca. Este govern fa dos anys que pateix els entrebancs administratius creats pels qui van fer trampes, i pensats per dificultar fer més trampes. Res en contra. Sóc partidari dels controls i de la transparència. Però també de l'eficàcia i eficiència. Toca començar a crear una nova closca, que protegisca l'administració dels atacs dels seus depredadors, però que al mateix temps li permeta créixer, avançar, i moure's amb major agilitat. Cas contrari l'administració, com la llagosta i el llamàntol, només serà bona per a fer una caldereta, i ja saben qui se la tornarà a menjar. No alimentarà a qui més fam té.